En Boris i la Melisa són veneçolans i parlen un català excel·lent. Tots dos han estat les meves “parelles lingüístiques” en els últims dos anys. Primer amb l’un i després amb l’altra hem fet cafès, hem passejat i fins i tot hem anat a comprar junts. Hem estudiat temps verbals i hem après els noms de les fruites, de les peces de roba i dels llamins de les pastisseries. En Boris va arribar a Catalunya fa uns anys i treballa de cambrer en un bar de la rambla del Poblenou. En veure que la majoria de clients parlaven català, va acostar – se a un curs nocturn de llengua i, al cap d’uns mesos, es va apuntar al programa del Voluntariat Lingüístic “per practicar”. La Melisa va venir a Barcelona a estudiar un curs de postgrau en periodisme. S’ha quedat i fa feines esporàdiques mentre continua buscant l’oportunitat definitiva en un mitjà de comunicació local de la ciutat. Cap dels dos està de pas a Catalunya; volen plantar aquí les seves arrels i quedar – s’hi a viure. Però, segons dades que publiquem avui al diari, només el 12% dels immigrants parlen i escriuen el català, com en Boris i la Melisa. En el cantó oposat, dos de cada deu asseguren que són incapaços d’entendre una sola paraula en català. És una pena. És una vertadera pena que després de tants anys de lluita per aconseguir l’oficialitat i la presència del català a les institucions, ara perdem la batalla del carrer. La immensa majoria dels nous catalans no veuen necessari l’aprenentatge de la llengua: ni per anar a comprar, ni per veure la televisió, ni per ser atesos per l’administració o els bancs… Tornem a estar com al principi. La feina que ens cal per garantir la supervivència del català no passa només per les escoles, el govern i els ajuntaments. Passa també perquè ens comprometem a fer militància lingüística. Ho deia l’eslògan dels anys vuitanta: el català és cosa de tots; també de cadascun de nosaltres.