La immigració clandestina ha passat a Europa de ser un tema gairebé tabú a figurar a l’ordre del dia de les agendes tant governamentals com de la UE . No se’n parlava perquè comportava reconèixer el fracàs del control de fronteres, l’existència d’un tràfic organitzat i massiu d’immigrants i l’explotació dels il·legals al país d’arribada.

S’ha dit de l’ultra francès Jean – Marie Le Pen, i per extensió de les altres dretes extremes d’Europa, que plantejaven preguntes correctes, però que hi donaven respostes polítiques incorrectes. Avui les preguntes en matèria d’immigració clandestina s’han generalitzat i les plantegen, amb més o menys encert, les dretes i les esquerres democràtiques des del govern i des de l’oposició. Però la major part de les preguntes de fons continuen sense resposta. I les mesures que s’adoptin, com ara les que derivaran de l’aplicació de la directiva d’harmonització dels sistemes d’expulsió dels il·legals, que proposa la Comissió Europea, seran incorrectes, per injustes o insuficients, si abans no es tenen respostes.

Com han arribat en els darrers temps – i amb quines complicitats per acció o per omissió des de fora i des de dins – a Espanya entre 300.000 i 800.000 immigrants clandestins, a Itàlia entre 500.000 i 1 milió, a França entre 200.000 i 400.000, a Alemanya entre 100.000 i 1 milió, a la Gran Bretanya entre 200.000 i 600.000? Què i qui els expulsa dels països d’origen? Què hi fan als països d’arribada i qui se n’aprofita? ¿Poden l’Estat de dret, l’Estat de benestar i l’economia estructurada mantenir la qualitat exigible a les democràcies avançades amb aquestes masses de clandestins i amb tants forats negres d’il·legalitat?