El model de creixement econòmic espanyol ha tingut de tot menys una política d’immigració adaptada a les necessitats de treball barat que hi havia. S’ha renunciat al càlcul de la capacitat del país per rebre estrangers i també a la consideració de drets laborals possibles. No hi ha hagut preguntes sobre si les feines ocupades per estrangers són viables en el futur o sobre si la protecció existent produeix una població creixent i vulnerable. Ans al contrari, els polítics consideren que aquesta immigració és compatible amb impostos més baixos i garanteix uns serveis universals per a una població creixent que finança aquests serveis a través de les seves contribucions a la Seguretat Social.

Ara que s’està experimentat una desacceleració, el govern central deixa la situació, un cop més, en mans del mercat. Així, s’espera que els immigrants es dirigeixin a altres països en una situació millor i que continuïn finançant l’Estat de benestar. Tot i això, el risc és l’augment dels top manta i que la reunificació de les famílies atregui encara més persones.

Una posició realista requereix una política d’immigració més compromesa i que no estigui sempre subordinada a les necessitats del mercat. Des d’un punt de vista global s’hauria de fer de l’entrada d’immigrants una funció de la capacitat del país. Això dependrà del nivell d’ocupació específic del moment i de la solvència de l’Estat de benestar. Cal regular el dret a la reunificació tot corregint els efectes que pugui causar al sistema de Seguretat Social. Com és evident, la immigració és un fenomen massa important per deixar – lo només a les forces del mercat o a les actuacions de repressió policial.