POLVORÍ · L’alça de la desocupació entre els immigrants i la pugna pels llocs de treball podrien disparar la xenofòbia Per Marga Moreno

Quant pot durar la crisi, quins regals enverinats ens deixarà en l’economia real o, cosa que és el mateix, en el dia a dia dels ciutadans, i quines mesures s’hi poden interposar. Els experts més autoritzats opinen:

Antoni Argandoña

Professor de l’IESE

Fins després de l’estiu del 2009 no veurem la fi del túnel. La crisi no tindrà una sortida fàcil ni ràpida, perquè s’hauran destruït estructures productives, hi haurà empreses amb morositat elevada i, per tant, dificultats de finançament. A més, haurem passat una temporada amb l’atur elevat i això no permetrà la recuperació de la demanda. L’abast dels efectes és difícil de calibrar, però és evident que es produirà en forma de taca d’oli, és a dir, estenent – se dels sectors originals als altres. Hi haurà un creixement de la morositat de les famílies i, cosa que encara és més preocupant, de les empreses. Finalment, pel que fa a la immigració, es pot produir una reacció popular contra els nouvinguts. Irracional però explicable, per l’escassetat de llocs de treball en certs sectors. En tot cas, no crec que s’hagin d’aplicar mesures, per exemple, en el món financer. És millor no intervenir – hi perquè faci net. Sí, en canvi, per salvar la situació de les famílies més afectades i fer un bon programa d’atur. La qüestió és mantenir la renda de la gent amb bones assegurances d’atur i esperar la recuperació.

Guillem López Casasnovas

Catedràtic d’hisenda pública de la UPF

La crisi financera crec que serà història després de les vacances d’estiu. La crisi específica espanyola requerirà més temps. El canvi del model productiu i l’esforç per recuperar l’activitat econòmica substitutiva del totxo requerirà com a mínim un parell d’anys. A Espanya la notarem en l’atur i en la caiguda del consum. La crisi que més ens ha de preocupar és la social, que es pugui derivar de les diferencies d’atur i salaris entre autòctons i immigrants. Com a mesures proposaria l’impuls de l’obra pública contracíclica i la implantació de nous instruments financers per flexibilitzar el pas de la hipoteca inassumible per algunes famílies al lloguer, amb reversibilitat de clàusules. També la introducció d’incentius a la millora de la productivitat industrial, a l’exportació i a la presència més internacionalitzada de l’economia catalana. No hi ha miracles. Cal perseverança per a la tasca de canvi del model que ens ha d’ocupar seriosament d’una vegada.

Pere Puig

Professor d’ESADE

El primer que cal és recordar que la crisi ara com ara se centra en la construcció. Hi ha hagut un embogiment general que ha inflat el preu de la vivenda. Tot plegat s’ha vist potenciat per la demografia catalana i per les rendes altes, a les quals s’ha sumat una conducta generalitzada d’alguns particulars que ha esdevingut mania especulativa. Caldria que tot això s’acabés molt ràpidament i que ningú no donés perspectives equivocades a l’oferta. Dit això, la resta és una forta desacceleració que arriba de fora. Els bancs pateixen una forta paràlisi a l’hora de finançar amb optimisme el creixement econòmic. Mentre hi hagi aquest estrangulament creditici, vinculat a factors externs, no hi haurà solució. Hi ha massa desconfiança entre els bancs. I el món de les finances ha d’anar bé perquè és positiu per al desenvolupament econòmic. I molt especialment a Espanya, ja que som el segon país més endeutat del món, per molt que cal dir que aquest endeutament es deu a l’impuls del creixement. La solució en bona part depèn d’una qüestió no financera: el rebot dels EUA. Si fos ràpid, en forma de V i no d’U, i els reguladors actuen bé, la represa pot arribar en sis mesos. Ara bé, de tot plegat, hi haurà danys socials i ja ens està deixant danys en l’economia real. El sector financer espanyol és molt estricte i ara totes les condicions s’han endurit. Això és bo perquè fa reflexionar i ajustar la situació. En el tema atur és difícil de saber: en la construcció és evident que hi haurà danys. La capacitat del sistema d’assumir – ho en recol·locacions només solucionarà una part. Alguns immigrants potser poden aprofitar els seus estalvis i retornar al seu país, però n’hi haurà que no. Pel que fa a l’administració, el que ha de fer és no complicar les coses amb actituds de sobrereacció perquè causarà més alarmisme. Crec que ha de dir no a les distorsions de l’oferta i deixar que la crisi es liquidi. I amb el pressupost públic ha d’ajudar els qui quedin en situació marginal o difícil. Oferir vivenda social a 60.000 euros, com he vist que fa alguna administració local, no fa res més que afavorir l’especulació. Comprar barat en un mercat acostumat a fortes pujades tornaria a revifar l’esperit de noves aventures especulatives.

Josep Prats

Director de gestió del patrimoni d’Ahorro Corporación

En primer lloc convé distingir la crisi econòmica de la dels mercats financers, que s’està recollint de forma clara en uns preus borsaris que anticipen la situació. És clar que l’economia no anirà bé. Així doncs, prescindint de l’àmbit borsari, que es pot anar recuperant, podem dir que la crisi és aquí i s’hi pot quedar un temps. I també cal veure què entenem per crisi. Si parlem de recessió, estic convençut que a Espanya no n’hi haurà, de creixements negatius del PIB. Però estàvem acostumats a creixements entre el 3% i el 4% en els últims sis o set anys i ara veurem com, almenys durant tres, quatre o cinc anys, registrarem creixements entre l’1% i el 2%. El creixement del 2008 quedarà probablement una mica per sota del 2% i a principi del 2010 es veurà el pitjor moment, amb un PIB pròxim a l’1%. Això vol dir que per recuperar els antics nivells de creixement del 3% caldrà esperar fins al 2012. Pel que fa als llocs de treball, és sabut que a Espanya amb creixements inferiors al 2% es genera atur i que cal créixer més del 2,5% perquè no es destrueixin llocs de treball. Per tant, hi haurà més desocupació i el que caldrà veure és si aquesta evolució genera un milió d’aturats més, una xifra que crec que està garantida, o si s’arriba als dos milions més, un volum de parats que no es pot descartar. Els sectors més involucrats seran, òbviament i d’entrada, la construcció, però també la resta. És fàcil arribar a aquesta conclusió si es té en compte que a l’Estat hi ha ara mateix un milió i mig d’habitatges buits. Segons alguns estudis, cada vivenda genera anualment dos llocs de treball. La frenada en la construcció, que segons els experts pot representar l’inici de 500.000 vivendes menys, voldrà dir un milió d’aturats al carrer de forma segura. Després, en la mesura en què quedi gent a l’atur d’aquest sector, és evident que hi haurà menys consum i això sumarà aturats. Si la desacceleració es queda en tres o en sis anys i si les conseqüències són un o dos milions d’aturats dependrà d’un sol factor: el ritme de baixada dels preus immobiliaris. Si hi ha un aterratge suau, el resultat serà pitjor. Si no, es podrà donar sortida més ràpida als pisos en estoc i se’n podran començar a fer més. Ara, a aquests preus, no hi ha sortida, perquè no hi ha demanda solvent. Diners n’hi ha, però en poques mans i esperant rebaixes en els preus. Les entitats financeres hi tindran un paper important. Haurien de forçar els promotors a vendre els actius que tinguin de forma ràpida. Aquesta és la gran mesura: si s’aconseguís rebaixar els preus dels pisos una mitjana del 30% en dos anys, la crisi deixarà menys conseqüències greus. Pel que fa a les actuacions possibles, en principi només es pot intentar crear llocs de treball via despesa pública. Ara mateix hi ha marge perquè hi ha superàvit i poc deute públic sobre PIB, però convé no oblidar que la mateixa baixada de l’activitat ja es carregarà el superàvit per la caiguda en la recaptació. Caldria incrementar la despesa en obra pública, en el desenvolupament de la llei de la dependència, la creació d’equipaments com ara guarderies… En tot cas, crec que una eventual reforma fiscal, que algú ha proposat, no tindrà un efecte generador de llocs de treball. Joan B. Casas

Vicedegà del Col·legi d’Economistes

Amb tota la prudència que cal, per mi, la crisi durarà com a mínim dos anys. Els sectors més afectats, el financer i la construcció, sumats al problema de baixa productivitat, no es milloren d’un dia per l’altre. En tot cas, no crec que comencem a remuntar fins al 2010. El més greu que notarem serà, bàsicament, un intens increment de l’atur, a curt termini molt centrat en personal de qualificació baixa i de difícil recol·locació. No m’estranyaria que arribéssim a taxes d’atur del 10% o el 12%. L’augment de la morositat és el segon tema i, finalment, la caiguda en el consum que ja prefiguren les xifres de vendes de cotxes i de la gran distribució. Tenim la sort que les finances públiques centrals estan sanejades i que el sector financer és bastant sòlid. Ara veurem el dinamisme real de l’empresariat i la seva capacitat d’incrementar la productivitat. També caldria controlar la inflació; teòricament, hauria de ser més fàcil ara que en un context d’economia rescalfada.

Jordi Gual

Subdirector general de La Caixa

Confiem que la situació financera es vagi resolent al voltant de l’estiu que ve. Pel que fa a l’economia real, els problemes ja han començat i es podrien allargar un o dos anys. Jo no en diria crisi, perquè Espanya està creixent al 2,7%. Diria, això sí, desacceleració i ràpida. Aquesta ha estat resultat de la conjunció de l’ajust immobiliari i de la situació de dificultat en la liquiditat internacional. Normalment, una situació financera com aquesta es restableix en un any, mentre que la desacceleració econòmica pot durar entre 12 i 24 mesos i la crisi immobiliària potser serà més llarga. Quant als efectes, després del boom de crèdit és clar que hi haurà més morositat i més atur. També menys immigració, perquè hi haurà menys oportunitats de feina. Però són circumstàncies cícliques, sense components estructurals, que un cop es recuperi l’activitat tornaran a la normalitat. Ara és molt important que l’economia espanyola tingui accés als mercats crediticis per finançar el seu creixement i en aquest sentit és una bona notícia que el mercat del deute s’estigui obrint i que l’interbancari es vagi normalitzant.

Elena Puerto

Directora de l’àrea comptable i fiscal de l’escola de negocis EAE

Tot i que cal remarcar que encara hi ha creixement positiu, no espero una recuperació real abans del 2010. Ara ja comença a haver – hi un increment de l’atur, si bé és cert que som lluny – i no els assolirem – dels nivells de la crisi del 91, en què es va arribar a un 19% d’atur. Aquesta recessió afectarà fonamentalment la construcció, però també molts altres sectors de consum que no siguin de primera necessitat. Respecte a la gent que espera i demana més despesa pública hem de recordar que es recaptarà menys. A Catalunya serà evident perquè els impostos cedits comportaran força menys ingressos. Caldrien mesures de política fiscal de tipus expansiu, per aprofitar el superàvit sense exhaurir – lo. Altres polítiques serien de tipus més estructural: implantar plans de formació, incrementar la productivitat… totes plantejades, és clar, a llarg termini.