Q uan parlem del retorn de l’Islam a Catalunya hem d’evitar malentesos. Aquesta frase fa referència a una situació precisa: després del genocidi perpetrat contra els catalans musulmans (com contra jueus, protestants i cristians unitaris), l’Islam torna a ser practicat a Catalunya, tant a causa de la immigració com del creixent nombre de catalans que es reconeixen musulmans. El retorn de l’Islam no ve a obrir una ferida, sinó que ens ofereix la possibilitat de tancar una ferida oberta, amb la consegüent recuperació d’un passat destruït per la violència.

L’ISLAM NO ÉS UNA RELIGIÓ nouvinguda. A Catalunya hi ha centenars de pobles fundats pels musulmans, que van romandre en alguns d’ells durant nou segles. Dintre d’aquesta llarga història, destaca la memòria de les taifes de Lleida i de Tortosa, o la història de ciutats com Balaguer. Els musulmans van fundar la majoria dels pobles que avui dia podem trobar en les terres de l’Ebre.

COM DIU LA PROFESSORA Dolors Bramon, és evident que un total de nou – cents anys de contacte entre comunitats islàmiques i cristianes havien de generar influències en tots els àmbits de la societat. La influència de l’Islam va ser crucial per al desenvolupament cultural de la Catalunya medieval. Hem de tenir en compte que estem parlant de la civilització més avançada del seu temps en pràcticament tots els camps, des de la medicina fins a la literatura, passant per totes les branques de la ciència.

TOTA UNA CULTURA QUE VA SER destruïda, amb la voluntat expressa de no deixar – ne rastre. Rescatar la memòria de l’Islam català no es pot limitar a fer el catàleg de les pedres i papers que no van ser anihilats. Hem de tenir molt present que si l’Islam va deixar de ser practicat obertament al nostre país no va ser per la pròpia voluntat dels catalans, sinó per la imposició del catolicisme espanyolista, la política de neteja de sang, de prohibicions i de tortures, fins a la definitiva expulsió dels moriscs.

DES DE LA MEVA CONDICIÓ de català musulmà en el segle XXI, veig aquesta violència com una mutilació de la meva pròpia identitat, i constato que aquesta situació es perpetua avui dia en diferents formes. Una d’elles és el no reconeixement de l’Islam com a part integrant de la identitat del poble català, l’exclusió constant de tot el que té relació amb el nostre passat musulmà, la perpetuació de la destrucció per part de la historiografia catalana. Produeix neguit adonar – se que l’odi envers l’Islam està present entre nosaltres en forma de negació del passat i de rebuig de la presència d’immigrants de confessió musulmana.

PER TOT AIXÒ, HEM DE SER conscients del que el retorn de l’Islam representa per a la construcció nacional de Catalunya. Més enllà de les influències culturals, hem de recordar que l’Islam formava i forma part de Catalunya no pel fet que hi hagués diverses ciutats governades per cabdills musulmans, sinó per voluntat dels catalans que ens reconeixem musulmans, tant en el passat com en el present. La nostra història no és la del poder, ni la presència de l’Islam entre nosaltres està vinculada a cap conquesta, sinó a la llibertat de consciència on Déu se’ns revela.

PENSO QUE NOMÉS UN TREBALL conscient de recuperació d’aquest passat pot ajudar – nos a superar la injustícia històrica comesa contra els catalans musulmans del passat i del present. La tasca de reconstrucció nacional no quedarà completa fins que siguem capaços d’incorporar l’Islam com una part integrant del fet nacional català, de considerar aquesta presència com una riquesa perduda a causa del fanatisme i de la bogeria. Des d’aquesta perspectiva, es fa necessari visualitzar el retorn de l’Islam com un fet positiu, que obre les portes a la recuperació d’una memòria mutilada.