POR Al barri romà de Settecamini hi ha un poblat gitano de 700 habitants, on la policia ha arrestat 50 persones QUEIXA La comunitat denuncia que se sent atacada per polítics, cossos de seguretat i mitjans

Els gitanos que viuen a Itàlia tenen por. Després dels atacs que han patit a Nàpols i de les batudes policials, se senten amenaçats. Temen que els expulsin o que els llancin còctels Molotov. Tenen por fins i tot d’anar a comprar. Fins ara no hi havia convivència, més aviat indiferència. I la situació ha empitjorat.

“Si una nena cau al costat meu i jo intento recollir – la per ajudar – la, es pensen que la vull segrestar. Són racistes. ¿Si jo tinc sis fills a casa, per què n’he de voler una que no sigui meva?”, comenta un dels gitanos.

Aquestes últimes setmanes la pressió contra els gitanos ha arribat de tots els sectors: mitjans de comunicació, polítics, policia i també dels seus veïns. A Settecamini (Roma) hi ha un dels poblats gitanos més grans d’Itàlia. Hi viuen més de 700 persones. En aquest campament, creat i controlat per l’Ajuntament de Roma, la policia hi va fer una batuda dijous a la matinada i va detenir una cinquantena de persones.

Sense nacionalitat

Rasema Husovic és la portaveu d’aquest col·lectiu que va arribar fa anys de Bòsnia, Romania i Sèrbia. “Fins ara no ha passat res, però els temps canvien. Estem tornant a l’època de Mussolini”, afirma. Rasema va arribar a Itàlia fa més de 40 anys. Té un fill de 27 anys que ha nascut a Roma i ha fet tot l’ensenyament obligatori, però encara no té la documentació. “El meu fill no existeix – diu mig somrient – perquè tampoc és bosnià”.

Un altre gitano s’acosta mentre ella parla: “Nosaltres no tenim ambaixador, ni sindicats, ni ningú que ens defensi”. Al seu carnet d’identitat hi diu que ha nascut a Torí, però no hi consta la nacionalitat. No és d’enlloc. “No ens deixen ser italians i volen que ens integrem”, diu Rasema.

Tot i que els pares del poblat van arribar fa més de quaranta anys, els seus fills no són italians. Només treballen en negre. Recullen ferralla o restauren mobles que venen al mercat.

El seu poblat és ple de barracons, encerclats per una tanca controlada per un vigilant. Per entrar – hi i sortir – ne han de demanar permís. Diuen que quan tornen del supermercat el vigilant mira dins les bosses per saber què porten i que només els deixa escoltar música fins a mitjanit. I no és perquè molestin ningú, perquè aquest poblat és a la carretera.

La parada d’autobús més propera és a tres quilòmetres. Evidentment, tampoc no poden parlar amb la premsa. Però a Roma, per sort, els vigilants acostumen a badar. “La vostra ministra [la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega] té raó, els italians són uns racistes”, diu un altre gitano que s’afegeix al debat. I en posa un exemple: “Els musulmans van enderrocar dues torres als Estats Units i els nord – americans no van atacar els musulmans del seu país. Aquí, un gitano fa una cosa malament i tots som culpables”.

A poc a poc se n’acosten més i tots coincideixen: si algú fa una cosa malament, ho ha de pagar ell i no la comunitat. “Els italians també cometen delictes. L’altre dia en van agafar un que feia fotografies a nenes despullades i les penjava a internet”, diu un altre, posant – se les mans al cap.

Rasema recupera la paraula i diu que l’únic delicte que cometen és robar per menjar. Això li sembla més lícit. Dins el campament no hi ha hagut mai problemes, però a fora és una altra cosa: “Si no sé què fa el meu marit quan surt, com puc saber què fan els altres”, diu. I torna a riure.