Amb la polèmica dels romanesos, a Itàlia ningú no parla de la crisi de les deixalles a Nàpols o la dolorosa venda d’Alitalia

Silvio Berlusconi es va presentar a les eleccions prometent mà dura contra els immigrants. Va guanyar amb claredat i, ara, es disposa a complir. Fins aquí, el raonament del Cavaliere és impecable. Amb el seu habitual instint polític, va identificar en la por a la immigració una potent arma electoral. Els italians – com passa a la majoria de països europeus – identifiquen erròniament la immigració amb tots els mals que pateixen, sigui inseguretat ciutadana, deficiències en el sistema sanitari, crisi econòmica… Aquesta simplificació és especialment latent a la Itàlia d’aquest principi de 2008. En els últims mesos els italians han vist com perdien pes industrial a nivell global – Espanya li ha passat al davant, per exemple – i viuen amb preocupació els primers senyals de la crisi econòmica. A més, coincidint amb la campanya electoral, la por a la immigració ha estat fomentada en els últims mesos pels mitjans de comunicació – en bona part, controlats per Silvio Berlusconi – i s’ha exagerat els delictes puntuals comesos per la comunitat romanesa. Aquest còctel ha provocat a Itàlia una certa psicosi col·lectiva que no s’avé amb la realitat. Només així es pot explicar que s’identifiqui els gitanos romanesos com els culpables de tots els mals en un país on les màfies del crim organitzat tenen un volum de negoci de gairebé mil milions d’euros l’any. La Cosa Nostra, la Camorra i la Ndrangueta tenyeixen de mort i extorsió les regions que controlen. Malgrat tot, el 68% dels italians està a favor d’expulsar els gitanos. Segons càlculs de la mateixa administració italiana, hi ha uns 195.000 immigrants romanesos sense papers. Però a diferència d’expulsions que ja s’han fet en altres casos d’immigrants d’origen africà, aquesta vegada Itàlia ha provocat la incomoditat de tota la Unió Europea perquè Romania és un estat membre des de gener de 2007. En definitiva: només és qüestió de temps perquè a Brussel·les es produeixi el xoc entre els partidaris d’endurir la política immigratòria de la Unió (amb Sarkozy al capdavant) i els que prefereixen no tocar – la.

El debat està servit, i a Berlusconi no li ha importat convertir – se, novament, en el diligent cambrer de la polèmica. Per la rotunditat de les seves formes i la duresa del seu llenguatge, se’l pot acusar de racista, xenòfob o, fins i tot, de feixista. Però la majoria dels italians estan d’acord amb el fons dels seus plantejaments (i una bona part de ciutadans europeus, també). Potser és que patim tots en un grau o un altre d’aquesta psicosi col·lectiva que hem diagnosticat a Itàlia. En qualsevol cas, de moment, centrant l’atenció en la immigració, Berlusconi ha aconseguit que els italians oblidin durant unes setmanes els seus principals desafiaments polítics: acabar amb la crisi de les deixalles acumulades a Nàpols o trobar un comprador per Alitalia. Com en l’edat mitjana, el feudal Berlusconi crida els zíngars a la cort tan sols per pura distracció. n