Les noves migracions als Països Catalans generen debats i propostes que poden ser arriscades, a més de polèmiques. Hem tendit, massa sovint, a considerar únicament les migracions socials i econòmiques. D’una banda i de l’altra. La fam al teu país t’empeny a fugir cap a presumptes paradisos, presumptament rics: com els nostres besavis, són moltes les persones que també volen fer, a tocar de la Mediterrània, les Amèriques. El país de destí, que resulta que no és tan idíl·lic com el viatger creia, pensa en l’immigrant com una proposta de mà d’obra barata, és a dir: com un estímul al creixement de l’economia local. Paral·lelament, el veu també com una nosa, perquè el nouvingut vol papers, un espai on dormir i cuinar, atenció sanitària i escola per als fills. La xenofòbia, dissimulada o no, recolza en la por a l’altre i la raonem amb arguments sobre la pèrdua d’identitat nacional, que va més enllà de la llengua i dels hàbits religiosos. Voldríem, amnèsics com som d’allò que van haver de fer per sobreviure els nostres avantpassats, una mà d’obra robòtica que no taqués la nostra puresa. Com que no sé quina és, aquesta puresa, em preocupen cada cop més els problemes que ja comencen d’una integració insuficient – allò que integra és la igualtat legal i d’accés a l’habitatge digne – dels nouvinguts. I per això m’ha resultat apassionant, i de lectura recomanada, el treball de Joseba Achotegui Duelo migratorio extremo: el síndrome del inmigrante con estrés crónico y múltiple. (Síndrome de Ulises), a la revista de la baixllobregatina Fundació Orienta: Psicopatología y Salud Mental. Quan llegim que "la síndrome d’Ulisses es caracteritza per la presència d’uns determinats estressors o dols – soledat forçada, indefensió, pors, etc., de manera crònica i sense suports mentals – ", se m’encenen totes les alarmes.

No serà gens senzilla, tampoc en aquest punt, la nostra cohesió social futura.