Els publicitaris no compten que llengües mil·lenàries com la nostra són astutes i sornegueres

ABarcelona, les darreres estadístiques assenyalen que el nombre d’immigrants puja al 17% i que el principal component d’aquest percentatge (tot i que en davallada) és d’origen magrebí. Alhora, la ciutat s’ha omplert de banderoles que celebren la diversitat lingüística en l’origen de les llengües. N’hi ha una que ens informa que “gràcies a l’àrab” l’alcalde pot llegir l’esmentada banderola.

La gràcia es troba a informar que la paraula alcalde prové d’aquesta llengua: sí, senyores i senyors, està força bé que “l’alcalde” llegeixi – o faci el que sigui – gràcies a l’àrab. Per sort, se’ls ha acudit aquesta banderola i no pas una altra que digués: “Gràcies a l’àrab, els assassins poden llegir aquesta banderola”, atès que l’origen de la paraula també el trobem en aquesta llengua.

Una altra de les banderoles ens informa que gràcies al romaní (la llengua dels gitanos) sabem el que són els calés. La idea és la mateixa que en l’apartat anterior: transmetre un missatge senzill i alhora simpàtic. Però els creatius publicitaris no compten amb el fet que llengües mil·lenàries com la nostra, veteranes de mil guerres, són astutes i sornegueres. I si algú, en un moment donat, només extreu de la bossa les paraules que li interessen (alcalde i no pas assassí), quan hi tornen, la llengua es venja sibil·linament i els dóna calé (l’origen del mot, gairebé racista, és despectiu, pejoratiu).

La precipitació i la ignorància fan això: calé ve de caló i se’ns emporta a la Catalunya menestral del segle XIX, quan es denominaven calés determinades monedes de bronze, fosques com la pell dels gitanos (igual que de les d’una pesseta se’n deien rosses).

El publicista ja ha caigut a la trampa. L’origen de calé és racista. Adéu missatge amable en l’era del políticament correcte. Els calés, igual que els nostres tradicionals braços de gitano, ens expliquen com veien aquesta nació els nostres besavis – o com la veiem nosaltres? – . En aquelles èpoques no hi havia negres. El més fosc de pell que teníem a mà eren els gitanos, que també, entre d’altres coses, feien catipén i ens camelaven de mala manera.

L’Ajuntament de Barcelona ens ofereix una campanya “bonista”, d’intencions solidàries i universalistes. El català com a vehicle d’unió; Catalunya, terra de mestissatge des de sempre, etc. etc. Ja ens està bé. Però és digne de veure com la llengua, que ha sobreviscut a mil vicissituds al llarg de la història, també es defensa de la fal·lera manipuladora dels creatius publicitaris del segle XXI. Els fa caure en la pròpia trampa.

Les llengües es deixen ficar mà sempre que hi hagi la promesa d’un festeig que acabi en una relació seriosa. No cal que sigui en casament, amb parella de fet ja n’hi ha prou. Però si les traeixes, et deixen en ridícul.