Pedro Cayuqueo Director del diari electrònic maputxe ‘Azkintuwe’ (‘El Mirador’)

Vostè va néixer i viu a Xile. ¿Ha tingut sempre consciència de pertànyer al poble maputxe?

Sí. La meva família vivia en una comunitat indígena en una zona rural, i tot el meu entorn més pròxim era maputxe. Els pocs nens blancs que coneixíem els vèiem diferents de nosaltres.

I quan va arribar a l’escola?

El sentiment de ser diferent es va incrementar perquè els nens xilens blancs et feien sentir inferior. Hi havia racisme, discriminació… I a més tota l’escolarització va ser en espanyol.

Quina llengua parlava a casa?

Els meus avis, els meus tiets i els meus cosins parlaven la nostra llengua, el mapudungu, però la meva mare no va voler ensenyar – nos – la. De fet, hi havia una forta pressió perquè no l’aprenguéssim i parléssim bé l’espanyol.

Per què?

Els nostres pares no volien que ens passés el que els havia passat a ells, que no van poder accedir a una educació superior perquè no dominaven l’espanyol.

I quina història aprenien?

A la història que ens ensenyaven hi havia només un paràgraf de cinc línies en què ens explicaven que a finals del segle XIX hi va haver una trobada entre els militars xilens i els líders maputxes a Temuco (la metròpoli maputxe), on van firmar la pau i després van ballar molt… Encara avui a les escoles expliquen això quan es refereixen a la guerra contra els maputxes i el genocidi. A la derrota del poble maputxe la història oficial xilena l’anomena Pacificació de l’Aracaunia.

Quants són ara?

A Xile som un milió i mig i a l’Argentina uns 300.000. Som el segon poble indígena més nombrós del continent.

I com han sobreviscut?

El govern xilè va reduir la població a camps de refugiats que anomenaven reducciones i van legitimar l’espoli de terres amb lleis que també van anomenar de reducciones. Les comunitats que es van crear amb els supervivents es van transformar en focus de resistència, i ara, tres generacions més tard, encara es mantenen les tradicions, la llengua, els ritus i les cerimònies religioses.

Van ser cristianitzats?

Sí. L’Església catòlica va tenir un paper central en l’ocupació però, paradoxalment, també en la defensa dels indígenes. En temps de crisi, inclosa la dictadura de Pinochet, l’Església va donar una mà al poble maputxe.

Quan el novembre de l’any passat l’IDHC el va convidar a una taula rodona, no el van deixar sortir de Xile. Per què?

El 1999 vaig elaborar un informe jurídic que validava legalment la reivindicació territorial, i quan tornava de Ginebra, on l’havia anat a presentar, em van detenir a l’aeroport. Em van acusar d’encobridor de tots els actes d’ocupació de terres i sabotatges que hi havia hagut aquell estiu. Era tan absurd que la majoria dels càrrecs me’ls van retirar de seguida, però vaig passar tres setmanes a la presó. El novembre passat, quan vaig demanar el passaport, misteriosament va tornar a sortir el meu expedient, tot i que ja no tenia res pendent. Al govern xilè, particularment a la presidenta Bachelet, el preocupa molt la imatge que tenen de Xile a Europa.

I aquest cop no ha tingut cap problema?

No, però tinc una sensació estranya. Quan has estat tant de temps amb una llibertat de moviments restringida i has hagut de fer tantes gestions per poder sortir del país, et sembla que estàs fent alguna cosa malament, i tens por que en qualsevol moment surti algú i et digui que estàs detingut. I això és terrorisme d’Estat.

I de terrorisme maputxe n’hi ha?

No, però ens apliquen lleis antiterroristes de l’època de Pinochet. És inconcebible que jutgin per terrorisme algú que participa en una manifestació. No hi ha ni un sol mort xilè com a conseqüència d’una acció maputxe. No hi ha armes, ni bombes, res.

Però el mes passat va morir un estudiant…

Sí. Participava en una ocupació territorial i va caure mort per una bala de la policia. Fins ara tots els morts han sigut del cantó dels maputxes.

El 12 d’octubre del 2003 van fundar el diari que dirigeix. ¿Aquesta data és simbòlica?

Sí. Per als pobles indígenes americans, aquesta és una data de reivindicació. Va ser una manera de dir: “Encara som aquí, encara existim”.

En quina llengua l’escriuen?

Bàsicament en espanyol, però hi ha alguns articles bilingües espanyol – mapudungu. El nostre objectiu és que sigui totalment bilingüe, però és molt difícil ja que la llengua maputxe no és oficial a Xile, és de tradició oral i no té regles d’escriptura fixades.

No té cap mena de presència pública?

El govern retola alguna cosa en mapudungu, però el que fa és una política de maquillatge de cara a l’exterior per quedar bé.

Vostè té una filla. Com li parla?

Lamentablement en espanyol. Però no perdo l’esperança que es recuperi la llengua, la meva mare i la meva àvia li parlen en mapudungu, i espero que ella sí que l’aprengui i el parli.