Davant la nova situació de crisi, molts immigrants que arriben a Catalunya i no troben feina decideixen fer les maletes i tornar al seu país d’origen. L’any passat el Programa de Retorn Voluntari que gestiona la secretaria d’Immigració de la Generalitat va rebre més de 300 sol·licituds. Enguany, en tan sols tres mesos ja hi ha un centenar de demandes, sobretot de persones que fa poc temps que han arribat i que no han pogut trobar el seu lloc en un mercat laboral difícil. La falta de feina obliga – especialment – bolivians, hondurenys i argentins a tornar a casa. Per a molts d’ells, aquesta és l’última opció. És tant com acceptar el fracàs.

El nou esquema de comportament de la immigració a Catalunya ja no és el dels estrangers que arriben per buscar feina. Ara, amb la crisi de la construcció en un moment especialment dur, els estrangers vénen, sobretot, per reagrupament familiar. És probable, a més, que davalli el total de nouvinguts a mesura que el ressò de la crisi d’aquí arribi als països d’origen. Ens trobem en l’inici d’un nou cicle migratori en què, alhora que hi haurà menys nouvinguts i més retorns, també es preveu que alguns dels immigrants que es quedin hauran de patir abans que ningú els efectes de la crisi. És aquí on hem de començar a preocupar – nos.

L’educació, el mercat de treball i la salut han sigut tres elements claus per aconseguir fins ara una certa integració davant una allau immigratòria sense precedents. Tot ha anat relativament bé quan hi ha hagut llocs de treball per cobrir, i places a les escoles i als hospitals per als nouvinguts, els seus fills i els seus familiars. Però els temps que vénen són incerts. Per als immigrants i per als que no ho són. Si vénen mal dades, la crisi ens afectarà a tots i pot distorsionar la relació i la necessària convivència amb els acabats d’arribar. Catalunya és un poble amb experiència en l’acollida d’immigrants, com ja va demostrar amb l’arribada massiva d’andalusos i extremenys als anys 60. La diferència és que ara ens han arribat amb menys temps i això exigeix més eines per reforçar l’Estat de benestar.