La ideologia multiculturalista ha esdevingut hegemònica. Els seus nombrosos defensors la promouen amb un to de superioritat moral. El seu discurs domina la dubtosa esfera d’allò que és públicament correcte d’afirmar i elegantment democràtic d’exhibir. Rere l’escut retòric de l’internacionalisme, del generós interès pels altres i la presumpta obertura a tots els pobles del món – començant, naturalment, pels immigrants – el multiculturalisme esdevé la doctrina oficial dels que governen, el credo incriticable dels progressistes i el mantra dels benparlats als mitjans de comunicació. Si algú, amb credencials democràtiques, gosa discrepar – ne un xic, la protesta és eixordadora. Si algú altre, més aviat reaccionari o fins i tot criptofeixista, ho fa, preocupa menys, perquè tothom sap de qui es tracta.

L’ESTABLIMENT DE LA DEMOCRÀCIA parlamentària al nostre país semblà, a molts ciutadans, l’ocasió per a mostrar les nostres velles virtuts de convivència cívica, respecte i desig de llibertat. Aquell fou un episodi històric recent del que genuïnament la nostra gent pot estar prou orgullosa. Pot doldre a algú que els més joves, en no recordar allò que no visqueren, no responguin amb la mateixa emoció als anhels que aleshores encengueren els ànims dels més grans. Això, però, ni és greu ni tampoc demana que ens esquincem les vestidures. El que sí que és greu és que el desig de comprensió respectuosa envers els altres pobles, llengües i cultures, que inspirà aleshores la ciutadania del país, hagi patit amb el temps la tergiversació que representa el multiculturalisme d’avui. La comprensió i la solidaritat que volíem per a nosaltres, catalans, eren també les que nosaltres exercíem envers els altres, tot i que la situació era cruament asimètrica. Ara, empesos en gran mesura per aquell capteniment – que és d’ahir mateix, com qui diu – i que mereix (cal dir – ho?) tota la nostra admiració, s’està produint un capgirament incipient. En nom d’un intocable multiculturalisme, tot un seguit de concepcions nebuloses sobre el criollisme, la pol·linització intercultural, el mestissatge, la hibridació i altres mots moralitzants contra el monstre del prejudici i la discriminació, estem entrant en una fase de notable confusió mental. Qui en pateix, per damunt de tot, és la cultura de la nostra pàtria, i no solament la de la nostra dissortada llengua. De fet, el meu plany contra el relativisme multiculturalista, contra el magmàtic món de les confusions irracionals en el que entrem, sovint amb inconscient joia, no se circumscriu a la desfeta cultural que pateix la tribu sinó que s’estén arreu com a part indestriable de la mundialització. No som pas víctimes exquisides, úniques. Els danys del multiculturalisme transmutat en prejudici no tenen fronteres.

NI LES CULTURES NI LES NACIONS no són entitats closes, amb demarcacions indubtables per a tothom, ni tenen essències immortals. Els cal però, si llurs fills les volen mantenir ufanes, un grau notable de singularitat i uns trets de solidesa. Ni el tot – s’hi – val dels relativistes morals ni tampoc l’igualitarisme babau dels multiculturalistes abrandats poden ser bons per al nostre país. Una cosa, crucialment important per a nosaltres, és l’interès i respecte genuïns que podem tenir pels innombrables nouvinguts, i fins i tot pels nacionalistes – jacobins o reaccionaris – que d’Espanya o França estant, troben tot això nostre incomprensible, provincià, localista, i tot un reguitzell de compliments prou coneguts. És innecessari, i fins i tot maligne, que l’esforç per fer sobreviure i prosperar la cultura i llengua de la nació catalana, ens faci confondre el reconeixement de la dignitat dels altres amb la concessió d’allò que no podem cedir. Allò que els més savis i comprensius entre els altres mai no cedirien si estiguessin en condicions semblants a la nostra. Una via que podria soscavar el nostre tremp moral i dur – nos a una suau agonia, al llarg del segle XXI, és la de l’aiguabarreig culturalista, en nom d’una doctrina pretesament tolerant, però, de fet, magmàtica, farisaica. La força insidiosa del multiculturalisme dogmàtic és la seva aparença gentil i cosmopolita. La feblesa del nostre civisme nacional, sucumbir al seu trist encís.