“Porto 40 anys a Catalunya . Al principi era un exòtic i últimament sóc un immigrant”, amb aquesta frase, Salah Jamal, metge i historiador catalanopalestí, il·lustra com ha canviat la societat catalana en els últims anys. La barreja s’ha fet encara més barreja i un dels principals temes de preocupació dels catalans és la immigració. Per treure – li la connotació negativa, el periodista Víctor Alexandre ha parlat amb vint catalans d’aquests que viuen i treballen a Catalunya i, a més, se senten catalans. Estimar Catalunya ha estat bàsic per a la tria, on no hi ha entrat Montilla perquè “va negar els drets històrics de Catalunya i això no ho ha fet cap d’aquests vint”.

Jamal exposa la seva catalanitat d’una manera força ocurrent: “Sóc més català que el Tarradellas, si més no he viscut més temps aquí”, però és evident que no tothom ho percep d’aquesta manera. A Nosaltres, els catalans, editat a Pòrtic, els interpel·lats per Alexandre aporten proves de catalanitat. Mbaye Gaye, tècnic de manteniment catalanosenegalès, encara recorda com la policia li va clavar una pallissa per parlar en català. Com constata l’autor catalanoanglès Matthew Tree, “a Catalunya hi ha molt racisme, però té un avantatge en el sentit que no té una tradició arrelada d’entitat ètnica perquè ha estat una barreja constant. A Anglaterra seria impensable un títol com We, the english”.

A banda d’aportar una riquesa amb la seva força de treball, l’immigrant també fa una aportació cultural, tal com apunta la violinista catalanoaustraliana Gabrielle Deakin: “En aquest llibre som vint persones que tenim família i amics en els nostres llocs d’origen i també ells s’han adonat de l’existència de Catalunya”.

Víctor Alexandre defineix els seus interlocutors com “gent que va per la vida sumant i no restant” i sobretot subratlla que la immigració no s’ha de veure com una amenaça sinó com un enriquiment. De tota manera “ja mai més hi haurà aquella Catalunya de Domènech i Montaner, Badia i Margarit i Puig i Cadafalch. Els dos cognoms seran barrejats i això no és un drama perquè les societats endogàmiques són terribles”. Doncs ja tenim un melting pot català, què més volem?