RECORDS · María Alcántara parla del seu fill Juan, un dels més de 4.000 soldats dels EUA que han deixat la vida a l’Iraq CIUTADANIA · El noi era un dels milers d’estrangers allistats a l’exèrcit, i va ser reconegut nord – americà en morir PETICIÓ · “Bush hauria de garantir la seguretat de tots”, diu la mare

Fa olor de menjar. Algú està fent una barbacoa al mig de la vorera. Hi ha parades on es ven des de música d’El Puma fins a menjar preparat. Els nens juguen al carrer i dins d’una botiga un televisor emet imatges de Fidel Castro i Hugo Chávez. En aquest ambient, que podria ser el de qualsevol ciutat d’Amèrica Llatina, es va criar Juan Alcántara. Però és Nova York. És el barri de Washington Heights, destí de la immigració dominicana.

Juan Alcántara hi va arribar quan només era un nen. Venia amb la seva mare, María Alcantára, i la seva germana petita, Fredelinda. A Nova York encara havia de néixer una germana més, Samantha. Davant l’absència d’un pare, ell va assumir de seguida aquest rol. Les seves aficions eren senzilles. Jugar a bàsquet al carrer o passar les tardes a casa amb els amics i la nòvia de l’institut, amb qui després tindria una filla. Aspirava a ser oficial de policia. No va viure prou per tenir una biografia gaire més extensa. En acabar els estudis, la universitat no entrava en els seus plans i les perspectives de feina tampoc eren gaire esperançadores. “No volia quedar – se estancat i a ell li agradava servir els altres”, diu la seva mare. Després de l’11 – S, ingressar a l’exèrcit li va semblar la millor opció. “Li agradava l’Army. Sé que no tenia por. «Cuida’t», li deia jo. I ell sempre em responia que no li passaria res”, recorda María Alcántara.

Però li va passar. Com 4.000 soldats més de l’exèrcit nord – americà, Juan Alcántara va morir a l’Iraq. El 6 d’agost del 2007, una bomba el va sorprendre mentre escorcollava una casa a Baquba, al nord de Bagdad. No tenia els 23 anys. Era el segon cop que el destinaven a l’Iraq i estava a punt de tornar. El 28 de juny, un dia abans que nasqués la seva filla, acabava el seu servei, però l’hi van prorrogar com a part del desplegament addicional de tropes ordenat pel president George Bush, a qui María responsabilitza de la mort del seu fill. El dia que aquest diari l’entrevistava, rebia les caixes amb les pertinences de Juan.

María s’aferra a la fotografia de la seva néta Jaylani. És el més a prop que se sent del seu fill. “Aquesta és la meva segona pàtria i si s’ha de defensar aquest país, ho faig. Però quin és el sentit d’aquesta guerra?”, es pregunta. No és l’únic que no té sentit. El seu fill ha aconseguit la ciutadania nord – americana de la pitjor manera possible: morint a l’Iraq.

La possibilitat d’obtenir la ciutadania ingressant a l’exèrcit és un dels reclams del reclutadors per atreure a les seves files joves que viuen en barris de població llatina. Hi ha milers de soldats estrangers a l’exèrcit dels EUA. Són de la República Dominicana, Mèxic, Jamaica, Guaiana o Nigèria. Se’ls coneix com els green card soldiers i poden sol·licitar la ciutadania en allistar – se. Però no és automàtica. Gairebé 37.000 soldats ja han estat naturalitzats però n’hi ha 20.000 que no. Una mica més d’un centenar l’han obtingut després de morts. Juan María Alcántara n’és un. “Dono suport als soldats perquè són els germans del meu fill i Bush els hauria de garantir la seguretat”, diu María.

Germà de files

Un d’aquests germans és Jonathan Rivadeneira. Va morir a l’Iraq el 14 de setembre del 2007 amb 22 anys. La seva mare, Martha Clark, està ressentida amb l’exèrcit. “Va morir com a màrtir perquè no se li pot dir heroi”, explica. Són paraules de ràbia. “Hi va anar obligat. Em deia que no se sentia preparat i jo li vaig respondre que ningú ho està”. El seu alleujament ara és alçar la veu contra la guerra. “Els estan enviant com a bestiar a l’escorxador”, diu.

Les dues mares es donen suport. El mateix passa amb María Durán. A ella encara li queda esperança. El seu fill, Álex Jiménez, està oficialment desaparegut. Les tres participen sovint en actes d’homenatge. Es truquen. Parlen. Es consolen. S’expliquen les vides dels seus fills. Darrere de cadascun dels més de 4.000 soldats morts a l’Iraq hi ha una persona, amb nom i cognom i una vida tan sols començada.