Fa temps que Ken Loach exerceix com a martell d’heretges de la societat britànica i En un mundo libre…, el seu darrer film, no és una excepció. No hi fa res que mani Margaret Thatcher, Tony Blair o Gordon Brown: des de la seva militància trotskista, el cineasta britànic mantén una inflexible denúncia d’un capitalisme cada cop més salvatge que aniquila els individus i la seva dignitat.

De vegades, Loach es remunta a la història, com és el cas de les Brigades Internacionals a Terra i llibertat o a les confrontacions entre Gran Bretanya i Irlanda a El vent que sacseja la civada. En altres ocasions se’n va lluny, fins als Estats Units a Pa i roses o a Nicaragua a La cançó de Carla, però sempre és a la recerca d’uns problemes encara vigents i que tenen els seus orígens en la història o prescindeixen de les fronteres.

És en present i al seu país, tanmateix, on Loach se sent més còmode. Hereu de la tradició del documentalisme britànic dels anys quaranta i de l’esperit irat del Free Cinema, el director de Ladybird, Ladybird aposta per uns films impregnats de realitat. Els seus actors només accedeixen al guió a mesura que avança el rodatge, i sovint els obliga a improvisar davant de situacions inesperades, com el descobriment de les ferides de la protagonista de La cançó de Carla, víctima de la tortura a Nicaragua, o la mort d’un brigadista a Terra i llibertat.

Els films de Loach han abordat la guerra bruta contra el terrorisme (Agenda oculta), els problemes de l’atur (My name is Joe), els dèficits dels serveis socials a través d’una mare que no es pot fer càrrec dels seus fills (Ladybird, Ladybird), la privatització d’empreses públiques (La cuadrilla) o els problemes d’una parella interracial (Ae Fond Kiss). En un mundo libre…, estrenat ahir al nostre país, és la vuitena col·laboració de Paul Laverty amb Loach. Des de 1996, formen un tàndem indissoluble que, en el cas de la seva darrera pel·lícula, va ser reconegut amb el premi al millor guió a la passada Mostra de Venècia.

En aquest cas, el film aborda la immigració des d’una doble perspectiva: la de la dona explotada abans de convertir – se en explotadora. Loach juga a fons la carta d’una actriu excepcional, Kierston Wareing, per ajudar l’espectador a traspassar la frontera que separa l’empleada d’una agència de contractació temporal de l’empresària que munta una agència il·legal per donar feina a immigrants amb papers. Aquesta paradoxa es multiplica amb el contrast entre la violència real i la que apareix a la televisió, el fet de guanyar molts diners i no pagar o que la protagonista es digui Angie i acabi convertint – se en un autèntic dimoni.

Fidel al seu estil i als temes que el preocupen, Loach no deixa de denunciar els problemes de la societat britànica des d’un realisme aspre i a un ritme cada cop més trepidant. Al seu país divideix opinions sense deixar de ser una de les referències britàniques del cinema europeu. Té el seu homòleg en Mike Leigh i no arriba a la causticitat de Stephen Frears, encara que estic segur que s’ho va passar d’allò més bé amb The Queen.