Gianrico Carofiglio Jutge anti – Màfia i escriptor de novel·la negra

Què fa un jutge anti – Màfia com vostè escrivint novel·la negra?

M’ho hauria de preguntar al revés: com és que un nen que volia ser escriptor es va convertir en jutge? Durant molts anys, em vaig anar dient “ja escriuré més endavant”. Fins que em vaig adonar que, per desgràcia, la vida no dura sempre i em vaig posar a escriure. Era l’any 2000.

Què tenen en comú el jutge Carofiglio i el seu personatge de ficció, l’avvocato Guerrieri?

Al principi deia que res: ell és un personatge i jo en sóc l’autor. Però, veient com el personatge s’ha fet popular, sobretot entre el públic femení, ara dic que sí, que sóc jo… És broma, esclar. En un personatge així, narrat en primera persona, hi ha molt de l’autor, però no és autobiogràfic.

Al seu llibre A ulls clucs, els abusos sexuals a menors tenen una presència destacada. ¿És aquest el pitjor crim?

Sí, sens dubte. És la cosa més odiosa de totes.

¿El novel·lista Carofiglio té més llibertat que el jutge?

Segur que sí. En la feina de magistrat, he de respectar un munt de regles i límits. També hi són en la feina d’escriptor, però són diferents: fan referència a l’estil, a l’honestedat de l’escriptura… però la història i els personatges són el fruit lliure de la fantasia de l’autor.

Què vol dir honestedat de l’escriptura?

Que no s’enganyi el lector. Que s’escriguin les coses com són i com un les percep, no com voldria que fossin o com creu que al lector li agradaria que fossin. Vol dir escriure sense preocupar – te de qui et llegirà; vol dir fer servir les paraules justes, ni una més ni una menys.

Per què es va fer jutge anti – Màfia?

M’hi vaig trobar. Quan vaig anar a la fiscalia de la República a Foggia, una ciutat prop de Bari, ningú volia ocupar – se d’aquestes coses i me les van adjudicar a mi, que era l’últim a arribar. Després vaig passar a Bari i ara treballo com a assessor de la comissió parlamentària anti – Màfia, a Roma.

Deu estar amenaçat…

Vaig portar escorta durant cinc anys. Ara la situació és tranquil·la.

Què és la Màfia, jutge Carofiglio?

La Màfia és un tipus de criminalitat organitzada que, a més d’ocupar – se de tràfics il·lícits, intenta conquerir el poder allà on opera. En aquest sentit, és més perillosa que el gangsterisme, que els criminals normals, perquè no es limita a traficar amb droga, armes o cigarretes, sinó que vol governar directament o indirectament. És un càncer de la democràcia.

Quins negocis controla actualment?

El narcotràfic és sempre la primera activitat perquè és la més rendible. També hi ha les extorsions, la usura, el tràfic d’armes… Però el business que serà més rendible en el futur és el tràfic d’éssers humans.

En què consisteix?

En el tràfic d’esclaus, per exemple: robar nens en països pobres i revendre’ls per a la prostitució, la mendicitat o per treballar a l’agricultura. També en la gestió de la immigració clandestina: portar barques plenes de desesperats fent – los pagar xifres enormes i abandonar – los a l’aigua o a la costa de destí. És un negoci enorme i a escala planetària.

Catalunya és un refugi de mafiosos?

N’hi ha alguns, sí.

És preocupant?

Espanya no és el país europeu on hi ha més mafiosos d’exportació. Hi ha situacions més greus a Alemanya, Holanda, Bèlgica i en altres països del món.

Vostè va néixer a Bari, on ambienta la novel·la A ulls clucs. ¿És una referència per a vostè aquesta ciutat?

Jo de noi odiava Bari, me’n volia anar. I, de fet, vaig marxar. Després vaig tornar i, a poc a poc, el meu punt de vista va anar canviant fins al punt que vaig tenir la impressió que Bari podria ser l’escenari d’una novel·la. Allò va ser l’inici de tot. Certament, la ciutat és important en les coses que escric.

La crítica l’ha designat hereu d’Andrea Camilleri, el pare del cèlebre comissari Montalbano…

Si això serveix per vendre tants llibres com ell, ja em va bé [riu]. Però som molt diferents, començant per la llengua: ell escriu en una barreja d’italià i dialecte sicilià i jo, en canvi, escric rigorosament en italià. Ell és típicament un autor del gènere negre mediterrani; el que escric jo té una dimensió mediterrània però també anglo – americana pel que fa a referències culturals i a tipus d’escriptura.

En els seus llibres s’hi detecta una angoixa pel pas del temps…

Sí, hi ha una sensació dolorosa del temps passat. Però sense que sigui una cosa obsessiva, ja que s’hi barreja també una actitud irònica i autoirònica sobre la vida. Potser aquest és també un dels motius de l’èxit del personatge, aquesta combinació entre melancolia i ironia, que el fan humà.

De fet, jo he rigut amb A ulls clucs…

Me n’alegro. Per mi, el sentit de l’humor és la qualitat més important d’una persona.

En canvi, he llegit que odia la vulgaritat

La vulgaritat d’esperit, que és una manera d’anomenar la falta de respecte pels altres.