Que la proposta sobre immigració que ha presentat el PP és una mala còpia de la que va llançar Sarkozy en les últimes presidencials franceses, no hauria de resultar estrany a ningú. En la política actual, on els tempos s’acceleren sense aturador, les oficines dels candidats no poden inventar – se set propostes mínimament coherents cada setmana. Així doncs, s’imposa el reciclatge, que ja va utilitzar CiU en les eleccions al Parlament quan va proposar l’adopció d’un flamant carnet per punts per als immigrants, en una línia interdisciplinària, com correspon a una dreta moderna fins la patilla de les ulleres.

Malauradament, la proposta del PP, en la seva simplicitat insultant, troba un mercat abonat, en què l’esquerra només ha gosat entrar tímidament, temerosa d’enfrontar – se al seu propi electorat en un tema que afecta sobretot els seus barris. Davant la immigració, l’esquerra opta tradicionalment per l’escapisme conceptual, quan no copia el discurs populista de la dreta.

La proposta del PP requereix una resposta nítida, perquè si no els populars podran dir amb raó que ells són els únics que parlen del que preocupa la gent amb paraules clares i entenedores. No valen desqualificacions genèriques, estirar – se els cabells indignat, ni proclamar que es menja cuscús en la intimitat.

S’han de debatre a fons les implicacions de la immigració i no quedar – se en l’anècdota de quin seria l’òrgan que hauria de fer la llista de les virtuts de l’espanyolitat, que el bon immigrant hauria de complir si no vol ser expulsat.

Però potser és demanar massa. El temps de la política ha embogit i la immigració tocava avui, demà tocarà habitatge, dilluns economia, dimarts naps i dijous cols. És la lògica de la campanya electoral. I això que encara ni tan sols ha començat.