“La gent no se’n va del seu país por ganes, sinó per gana. Però a Catalunya no hi cap tothom”. Aquesta és una de les frases de la publicitat de CiU que signa el Sr. Duran i Lleida. Hom podria pensar que està proposant polítiques d’estrangeria encara més restrictives per captar el vot dels catalans que tenen por als estrangers. Certament, podem dir que s’equivoca fent generalitzacions d’aquesta mena, ja que a Catalunya hi arriba molta gent que no es mor de gana. A Catalunya arriben alemanys, francesos i britànics que vénen a passar els darrers anys de la seva vida a la costa. També arriben milers d’estudiants d’arreu d’Europa i Amèrica Llatina a estudiar a les nostres universitats, vénen italians a fer d’arquitectes, colombianes a treballar com a infermeres, xinesos i indis a fer negocis, vénen persones estrangeres que s’enamoren de catalans i catalanes, etc. Fins i tot he localitzat un aragonès que es dedica a la política! Es diu Josep Antoni Duran i Lleida i va néixer a Alcampell, província d’Osca. Sr. Duran, està segur que la gent només ve a Catalunya perquè té gana?

Antoni Fernández

Barcelona

Estic francament sorpresa de la reacció d’alguns socialistes davant el discurs dels bisbes. Tots els espanyols tenim dret a opinar, els bisbes també. No han dit més que el que molta gent pensa: no s’ha de negociar amb els terroristes, això mateix defensaven abans els que ara s’irriten. Tercer: Per què escolten tant els bisbes? No passen de la religió i dels seus ministres? Doncs la reacció lògica seria deixar – los en pau. Però no, des que han arribat al govern no han estat capaços ni tan sols un dia de viure el lema que van predicar en campanya: el tarannà. Solament per als que no els duguin la contrària. Ni els nanos més petits i més mal educats es comporten com ells. Són intransigents a tota opinió que difereixi de la seva, la qual cosa demostra poca intel·ligència i una gran dosi de supèrbia.

Rita Ras Andreu

Tarragona

Dissabte dia 2 de febrer va fer exactament 800 anys del naixement del nostre rei Jaume I. Trobo molt trist i fa molta vergonya que a Catalunya l’única commemoració d’aquest esdeveniment hagi estat un pomet de flors penjat al costat del seu sepulcre.

Mònica Merlín

Sabadell

Recorden els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola que l’arquebisbe Torrella havia dit assenyadament “Hem de pactar, si cal, amb el dimoni?” Recorden els bisbes, experts en moral, que les clàusules d’un pacte no han de ser il·lícites, però pactar sempre és lícit, fins i tot obligatori quan ho reclama el bé comú? Recorden els bisbes, coneixedors de la teologia, que pactar davant un perill greu i amenaçador per evitar – lo és un acte de la virtut cardinal de la prudència, si hi ha deliberació, seny i voluntat d’execució, encara que especulativament hi hagués error (cf. S.th. 2 – 2 q. 47 a. 8)? Recorden els bisbes, versats en els textos evangèlics, la recomanació de Jesús de Natzaret ¿Quin rei, si va a la guerra a lluitar contra un altre rei, no s’asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I, si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l’altre encara és lluny? (Mt 14,31 – 32)? Recorden els bisbes que no és pas amb amics amb qui cal pactar, sinó amb els enemics perquè no facin mal?

Esteve Pujol i Pons

El Masnou

El govern ha presentat el Pacte Nacional d’Infraestructures. Em sembla una bona idea que els partits i els agents econòmics arribin a un acord sobre les infraestructures, que ens pot situar en una bona perspectiva de futur o deixar – nos a la cua del desenvolupament si no invertim el que cal invertir – hi. Per això és sorprenent que dins el govern no es posin d’acord sobre si el Quart Cinturó és en el pacte o no. El PSC diu que hi és, ICV que no, i a més reitera la seva oposició. Realment em deixa desconcertat. O un dels dos partits enganya o el document és tan genèric que és d’interpretació lliure. Molt em temo que així poc avançarem.

Cèsar Mora i Puig

Sabadell

Sóc estudiant i m’agrada el cinema, molt. Intento anar – hi un cop per setmana, tret que la butxaca digui el contrari… Recordo amb nostàlgia el ritual que havíem adoptat amb els anys: compràvem crispetes grans, entràvem a la sala (si ens ho permetien…) uns vint minuts abans i xerràvem fins que arribava un dels moments més esperats (apart de la peli): els tràilers. Havíem arribat a disfrutar de sis o set tràilers seguits. Només tinc 22 anys, però… quins temps! Ara ja entrem al cine amb certa mala llet. Ens han suprimit els nostres quasi medicinals tràilers! Encara gràcies si en veiem dos… Què està passant? Pago diners per veure anuncis que fan a la televisió a tort i a dret! Tan malament va el cinema que s’ha de patrocinar?

Anna Vilalta

Sant Jaume de Frontanyà

Des que els partits polítics parlamentaris depenen menys dels vots i més de les grans corporacions econòmiques, que financen infraestructures i campanyes electorals, i ofereixen comissions, llur relació amb els ciutadans esdevé més i més superba i mesquina. Ara ens ofereixen aquest espectacle de rebaixes fiscals quan sabem que aquesta rebaixa es veu compensada en escreix pels “favors” d’uns poders econòmics agraïts per una política que els és cada vegada més favorable.

Àlex Casademunt

Cerdanyola