“Sóc més escriptora que marroquina”, va declarar a l’AVUI fa tres anys Najat El Hachmi (Nador, Marroc, 1979). Ara ja pot fer aquesta afirmació amb la cara ben alta: amb l’obtenció ahir del premi Ramon Llull de novel·la, el que compta amb la dotació més generosa de les lletres catalanes – 90.000 euros – , la Najat ha fet un pas de gegant per consolidar la seva carrera literària.

La novel·la guanyadora es titula L’últim patriarca i narra la història de Mimoun Driouch, un immigrant marroquí que ha passat de ser paleta a exercir de petit constructor en una capital comarcal catalana. Després d’haver – se’n distanciat una bona temporada, fa venir del Marroc la seva família. L’altra gran protagonista de l’obra és la filla d’aquest patriarca, que durant l’adolescència pateix de primera mà la doble moral del pare.

“És un intent d’entendre la figura d’un pare omnipotent, omnipresent, moltes vegades dèspota. El xoc generacional es produeix sempre, però en aquest cas es veu amplificat perquè els contextos del pare i de la filla són molt diferents”, explicava ahir Najat El Hachmi a Andorra. El Principat ha acollit per segon any consecutiu el lliurament del Ramon Llull, que concedeixen l’editorial Planeta i el govern andorrà.

Repassant la biografia de l’autora, que va arribar a Vic als vuit anys, resulten evidents els paral·lelismes entre la seva vida i l’obra guardonada. “Inevitablement, quan un escriu agafa allò que més li interessa del que ha viscut – admet – . El límit entre realitat i ficció és difícil de trobar. La literatura em permet fer coincidir els diferents mons que m’han acompanyat des de sempre i que pertanyen a realitats molt allunyades. Escrivint puc reconciliar mons irreconciliables”, diu l’autora.

L’experiència personal

Najat El Hachmi va publicar a finals del 2004 el llibre Jo també sóc catalana (Columna), basat en la pròpia experiència migratòria. “Aquell sí que era purament autobiogràfic”, aclareix. Vet aquí una de les observacions que hi feia: “Quan algú et diu que t’integris, el que en realitat t’està demanant és que et desintegris, que esborris qualsevol rastre de temps anteriors”.

A la novel·la L’últim patriarca hi ha una mirada crítica sobre la societat d’origen dels protagonistes, però també sobre la societat que els rep. En aquest sentit, l’autora ataca “la ignorància, els prejudicis i l’atribució de lectures culturals a conductes individuals”.

L’escriptora creu que “una figura patriarcal dèspota la podem trobar tant al Marroc com aquí, on hi ha situacions de violència domèstica cada dia”. Diu que les dones “estan canviant la manera de veure’s a si mateixes, tant aquí com al Marroc”. Amb aquesta novel·la, Najat El Hachmi ha plasmat “la recerca de la llibertat personal de la protagonista, que no és ni d’aquí ni d’allà i que lluita per trobar el seu espai”.

Un tema sempre present

Fa tres anys, la Najat especulava: “Potser després d’aquest llibre ja no em caldrà parlar d’immigració d’una manera tan explícita”. Ahir, però, reconeixia que no ho té tan fàcil: “A mi el tema de la immigració sempre m’acompanyarà”. De fet, diu que se sent atreta pels personatges que no saben ben bé d’on són: “La sensació de créixer entre dos mons és en certa manera inherent a la naturalesa humana, va més enllà del fet de procedir d’un altre lloc. Tothom en algun moment ha patit un conflicte d’identitat”.

El jurat del premi Ramon Llull, que va concedir el guardó per unanimitat, va destacar tant el valor testimonial del llibre com el seu interès literari. “És un relat ple de força, molt ben escrit, amb molta intuïció dramàtica”, va assenyalar Carles Pujol en nom d’un tribunal compost també per Dúnia Ambatlle, Mathias Enard, Isabel Escudé, Pere Gimferrer, Gemma Lienas i Baltasar Porcel.

A part del reconeixement que suposa i de la traducció garantida al castellà i al francès, el Ramon Llull té una dotació gens menyspreable: 90.000 euros. “Escriure, treballar i ser mare és molt complicat. Aquest premi em permetrà respirar una mica per poder – me dedicar al que més m’apassiona, que és el fet d’escriure. Les feines alimentícies de vegades et poden matar de gana creativa”, diu l’autora, que treballa (almenys fins ahir) com a tècnica a l’Ajuntament de Granollers.

Un somni aconseguit

Najat El Hachmi no se sent símbol de res, i no vol que li pengin etiquetes derivades del seu origen: “De petita deia que de gran volia ser escriptora, no pas marroquina”. Sempre havia aspirat a ser “una escriptora famosa, de les que surten per la tele firmant llibres per Sant Jordi”.

Un somni que veurà complert aquest 2008.