Més oportú no podia ser. S’estrena aquesta setmana al Teatre Romea Homebody / Kabul (En casa / En Kabul), una obra cabdal de Tony Kuschner. És la història d’una dona anglesa – una mestressa de casa culta i amb molta consciència política – que se sent fascinada per l’espiritualitat i la vida de l’Afganistan. Per ella, Orient desprèn un atractiu que omple les mancances de la vida estressada i egoista d’Occident. La seva família, a Anglaterra, creu que l’han segrestada i, a través del viatge per anar a rescatar – la, descobreixen les rèmores de la colonització duta a terme pels països rics i el totalitarisme còmplice de les nacions més pobres. Un contrast tan fascinant com real. Amb aquest material Kuschner és capaç de fer pujar a l’escenari tots els interrogants que ens planteja l’anomenat Xoc de Civilitzacions. L’obra va ser escrita abans de l’11 de setembre del 2001, però ja feia referència a un eventual atac terrorista islàmic a Manhattan.

La convivència entre Occident i Orient – que sintetitza tan bé el barri del Raval – és una història de desconeixement i, per tant, de desconfiança. A Catalunya hem de prendre consciència que ens hem convertit en objectiu d’eventuals atacs de l’islamisme més primitiu i violent. Però no hauríem de transformar aquesta prevenció en odi contra tot allò que soni a musulmà o a estranger. Al contrari. Hem de ser conscients que el radicalisme islàmic no es pot vincular amb la immigració, ni amb la gran majoria dels seguidors de l’Alcorà. L’enemic és el fanatisme religiós, i són aquestes sectes irracionals les que cal combatre. D’acord, l’Iraq va ser un crim; els palestins viuen una injustícia; els immigrants sovint són tractats com ciutadans de segona. Tot això és cert, i els occidentals en som en bona part responsables. Però també és cert que el terrorisme islàmic respon a una lògica irracional. Retirar les tropes de l’Iraq va ser un acte de justícia, però no és garantia suficient per assegurar – nos la immunitat davant del terrorisme islamista.