Sí, se’n pot parlar de la immigració, no faltaria sinó en una democràcia! Se’n pot parlar a condició de fer – ho amb una correcció política que no qüestioni suposicions com la necessitat i la inevitabilitat de la immigració. Així doncs, encara no se’n pot parlar de debò. Qui furga massa, fàcilment serà titllat de xenòfob. La immigració de la darrera dècada ha convertit Espanya en l’Estat membre de la Unió Europea on la població ha crescut més, i més de pressa. I dins d’Espanya, a Catalunya, segons l’Institut d’Estadística (Idescat), la immigració externa enregistrada en els padrons municipals d’habitants va ser, només el 2006, de 184.952 persones. Probablement, els immigrants realment presents hagin estat en qualsevol moment bastants més que els empadronats.

QUÈ HA DETERMINAT QUANTS I QUINS IMMIGRANTS havien de venir? El mercat de treball ha estat el criteri i la força atractiva principal. Però, no sols el mercat legal, que respon a una certa racionalitat, sinó majorment el mercat de l’economia submergida, inquantificable, impredictible, fora de control. Aquesta demanda – diguem – ne oberta – dopa l’efecte crida, nodrit a més, entre d’altres factors, per la gratuïtat dels serveis bàsics del nostre Estat de benestar – relatiu, i tanmateix un manà en comparació amb les mancances dels països d’origen – i per les expectatives que susciten les simulacions sobre més necessitat de treballadors, com ara les fetes per la Comissió Europea, que pretén que a la Unió li caldran 20 milions d’estrangers els propers 20 anys, o la de Josep Oliver, catedràtic d’economia aplicada, que estima que Espanya necessitarà d’aquí al 2020 entre 4 i 7 milions d’immigrants. Quants en tocarien a Catalunya: un milió, un milió i mig?

L’ECONOMIA ESPANYOLA, QUE HA TINGUT fins ara un creixement interanual del 3,5%, crea ocupació, però el 2006 només s’han creat la meitat dels llocs de treball necessaris per absorbir l’entrada efectiva de persones en el mercat laboral, per això i per diverses disfuncions estructurals no baixa la taxa real d’atur. Els immigrants treballen en moltes branques de l’activitat professional i laboral – per exemple, el Col·legi de Metges de Barcelona té 2.943 col·legiats, un 10% del cens, nascuts en 94 països diferents – , però es concentren sobretot en determinats sectors: construcció, agricultura, hostaleria i restauració, servei domèstic, especialment sensibles a la caiguda del consum. Què passarà quan, com preveuen cada cop més analistes i ho confirmen més senyals, es redueixi el creixement o potser, fins i tot, s’inverteixi el cicle econòmic? Recordem la sentència de Max Frisch : “Volíem mà d’obra i vingueren persones”, moltes de les quals hauran vingut al país receptor per quedar – s’hi.

MALGRAT L’AMBIVALÈNCIA DE LA IMMIGRACIÓ no planificada i massiva són poques les veus crítiques del món econòmic. Destaca per insòlita la del president de La Caixa, Ricard Fornesa, que ha gosat dubtar de l’impacte positiu de la immigració en el mercat laboral; en canvi, continuen sent aclaparadores, i algunes prou interessades, les lloances als beneficis de la immigració: recursos laborals abundants, flexibilitat salarial, més cotitzacions a la Seguretat Social, augment de la massa de consumidors… Les minses crítiques polítiques s’han centrat en l’impacte cultural de la immigració, no gens menyspreable, demolidor en aspectes essencials, però han obviat generalment les conseqüències econòmiques i socials del fenomen. Mentrestant a França, Alemanya, la Gran Bretanya, Bèlgica, Dinamarca, s’està parlant de preferències nacionals i europees en el repartiment del treball – un bé escàs en una economia globalitzada – ; però també es parla de més formació, més productivitat, més vida laboral, més circulació intraeuropea de treballadors i de menys jubilacions anticipades; és a dir, d’aprofitar i millorar les potencialitats de la força de treball autòctona.

SUPERFLUS NO ÉS EL MATEIX QUE INDESITJABLES – que n’hi ha, com relata la crònica negra – sinó simplement ser – ne més dels que són necessaris. El temps ho dirà.