El lema Som sis milions ha quedat enrere amb la xifra dels set milions per l’aportació de la immigració. La nostra ha estat una terra pròspera que ha generat més llocs de treball dels que ha pogut cobrir. En ocasió del 18 de desembre, Dia Internacional del Migrant, és oportú recordar la convenció internacional per a la protecció dels drets dels treballadors migrants i llurs famílies aprovada per l’ONU el 1990. L’objectiu d’aquesta iniciativa és aplicar els principis fonamentals de la Declaració Universal dels Drets Humans a la població migrant i, de fet, ha estat el precedent del Dia Internacional del Migrant. Lamento haver de recordar que el govern espanyol encara no ha signat aquesta convenció.

És just reconèixer el paper que tenen les noves i els nous catalans. Un rol que sovint només es vincula als beneficis econòmics. Certament, ha estat la demanda del mercat de treball el motor del fenomen migratori: la immigració ha vingut perquè l’hem cridat. Però, com va dir l’escriptor suís Max Frisch: “Volíem mà d’obra i van arribar persones”. I per això resulta irreal confondre la gestió del flux migratori amb una simple reassignació del factor de producció treball.

Des del departament d’Acció Social i Ciutadania som conscients que el ritme del procés migratori ha estat intens en els últims anys i que requereix atenció per mantenir uns bons nivells de convivència. Per assolir – ho cal fer un esforç en tres grans reptes: gestionar d’una forma endreçada els fluxos migratoris, evitar la competència pels recursos públics i fomentar la integració.

En relació amb els fluxos, hem de reduir la irregularitat, perquè és un problema per a la persona immigrada, que sovint és víctima de màfies i individus que s’aprofiten dels més fràgils. Volem la igualtat de drets i deures, però per aconseguir – la només tenim els fluxos legals. Aquest any hem detectat com ha crescut la legalitat, en part pel reagrupament familiar.

Tot i els conflictes puntuals que s’han produït per la competència per uns recursos públics escassos, la veritat és que globalment podem estar orgullosos pels nivells de convivència. I per detectar punts crítics i reforçar – los amb més polítiques socials, hem iniciat els treballs del pacte nacional per a la immigració, que volem aprovar el 2008. Estem segurs que ho aconseguirem gràcies al guiatge de persones com Paco Candel, que ens recordava que no ens en sortirem si mantenim les diferències socials en funció de l’origen de les persones. No podem eternitzar la condició d’immigrants als qui ja se senten catalanes i catalans. També és raonable demanar a qui ve un esforç d’integració. Per això cal que la societat que l’ha cridat tingui capacitat per acollir – lo. A Catalunya hi estem treballant amb la futura llei d’acollida, que universalitzarà un servei de primera acollida que inclourà coneixements bàsics de català, mercat laboral i dret d’estrangeria. La demògrafa Anna Cabré diu que Catalunya és una màquina de fer catalanes i catalans.Tenim l’exemple de les migracions de l’Estat els anys 60 i 70 i ara ho veiem amb les migracions transnacionals. Catalunya ha anat dibuixant una via catalana de la integració que vincula l’accés a la ciutadania a la residència, a la voluntat de sentir – se part d’aquest país. En integració, Catalunya ho pot posar fàcil.