Els socis del Club Tr3sc van ser els únics convidats ahir a la presentació del futur espectacle Què, un musical “no d’aquests de franquícies, no. Català, com nosaltres!”, en paraules del seu director, Àngel Llàcer, que va aprofitar per puntualitzar que “no em dic Llàtzer, com escriu mig Catalunya”. Pel que fa al guió, Àlex Mañas és “qui s’ho ha inventat tot”, i Manu Guix, el director musical i, possiblement, el pianista. O no. S’estrenarà al setembre.

La cita era per convocar el càsting, una crida per a joves entre 16 i 30 anys, “que n’aparentin fins a 23”. Aquests joves – dues noies i tres nois – han de tenir un físic més o menys previst en els croquis. Hi ha un exòtic sense papers, un racista que podria ser el noi de les puntades de peu al metro, una anorèxica introvertida, un antisistema i una cleptòmana. Tots són delinqüents i tots són agressius, i l’acció es mou al voltant d’un programa de reinserció. “És per a una conscienciació dels valors que han perdut, es tracta de buscar la part bona d’aquests nois, donar – los una segona oportunitat”, va explicar Llàcer, amb un divertit discurs de showman expert, faceta que, si bé no em sorprèn, no li coneixia en directe. Fent un exercici de ciència – ficció, goso dir que aquest musical anirà bé. Al primer contacte, les vibracions són bones. El talent de Llàcer, tot i el seu posat d’enfant terrible i histriònic, està més que demostrat a les obres que ha dirigit, massa poques (Ja en tinc 30, Tenim un problema, El somni d’una nit d’estiu) i a les que ha interpretat (té tres Butaques per a The Full Monty, Mein Kampf i El somni de Mozart). Manu Guix, com a compositor, no es queda enrere. Va començar amb El Musical Més Petit i ara mateix és el director musical de Grease. Àlex Mañas – que acaba de rebre el Premio Nacional de teatre SGAE – ha tingut l’encert de fer un argument atractiu i dels que conviden a pensar. I l’escenografia és de Lluc Castells. La primera matèria és, doncs, excel·lent i el menú està fet. Falta muntar els plats. Les noves incorporacions queden convocades a través de www.quemusical.com.

Àngel Llàcer, Manu Guix i Anna Valldeneu, que va compartir amb ells els inicis de carrera, ens van oferir un tasts dels temes de l’obra. Pel criteri que es desprenia dels socis del Tr3sc, funcionen i s’enganxen. Alguns cantaven. Jo em vaig apuntar frases: “Soledat per compartir, soledat per delinquir”, “Sóc inexpert en l’amor però no en el sexe”, “No tinc cap hipoteca, no sé res d’aspiradors, tinc coses per aprendre, sóc jove, t’agradi o no”. Només afegiré que hi ha un paper per a un noi de 30 a 40 anys, amb ulleres (el profe) i que el Llàcer es pensa presentar al càsting. Li va fer força la pilota al Manu, per tant, proveu – ho, però agafar el paper serà difícil.

Com aquell que res, vam saber una altra notícia: al febrer s’inaugura un nou teatre a Barcelona: el TGB, que vol dir Teatre Gaudí Barcelona. Ho va explicar l’Anna, que hi està assajant Cançons per a un nou món. I també diré que els grafits de Què quedaven la mar de bé sobre la moderna perruqueria de Pels Pèls (es va presentar al Borràs) i que tot plegat em va donar tan bon rotllo que tant se me’n donava la benvinguda però gelada pluja que em va venir a buscar al teatre.