El mateix dia que l’exvicepresident nord – americà Al Gore i el comitè d’experts contra el canvi climàtic rebien a Oslo el premi Nobel de la pau, els països emergents (aquells que abans es deien subdesenvolupats) reclamaven que els països més rics els indemnitzin per no talar els seus boscos, i reduir així les emissions de gasos contaminants a l’atmosfera.

El probable èxit d’aquesta proposta inaugura el que podríem anomenar la gran època del bescanvi ecològic universal. Si la tala dels boscos beneficia els països més pobres i la seva conservació satisfà els desitjos dels més rics, és just que aquests darrers paguin per la seva conservació.

No es tracta d’un tema trivial. Durant els darrers anys han desaparegut més de 700.000 quilòmetres quadrats de boscos només a l’Amazònia brasilera, una superfície superior a la d’alguns països europeus, com ara Espanya. Les indemnitzacions per reduir la tala d’arbres ajudarien a reduir el desequilibri entre països pobres i rics, igual que el finançament, per part del Primer Món, dels països que hi envien més immigrants frenaria, suposadament, el creixement incontrolat del flux migratori entre Àfrica i Europa.

A la recent cimera bicontinental de Lisboa, el líder libi Muammar al – Gaddafi va fer una proposta semblant: si Europa vol menys immigrants, que pagui i els països africans en reduiran el flux. El problema més greu d’aquest bescanvi de diners per arbres i de més diners per menys immigrants és que només sembla viable a curt termini i té un regust de xantatge internacional que potser és sostenible ecològicament, però no ho és gaire políticament.