Si les reflexions de Mas són sempre mereixedores de respecte, les incloses en la seva recent conferència ho són especialment, perquè representen un esforç de mirar més enllà de l’activitat diària. Però respecte no significa coincidència. No ens trobem davant una reflexió sobre el catalanisme, sinó sobre les propostes polítiques de CiU. Quan Mas comenta la perplexitat del catalanisme, s’està referint a la perplexitat de la federació, en trobar – se a l’oposició d’un govern catalanista. El catalanisme és plural i CiU n’és una part destacada, però no pot pretendre representar – lo globalment. La Casa Gran del Catalanisme és una aposta impossible: hi ha catalanismes de dretes i d’esquerres, i existeixen diverses modalitats de catalanismes.

A més, Mas ha posat èmfasi en el dret a decidir. No hi veig la novetat: CiU sempre ha defensat el dret a l’autodeterminació. El que no diu Mas, tal com mai va explicar Pujol, és què proposa per al futur més enllà de la capacitat de decidir – lo. Els altres grups que defensem el dret a decidir expliquem què volem: ERC, la independència; ICV, un Estat català dins una Espanya federal i plurinacional; CiU no ho aclareix, o potser no pot aclarir – ho sense posar en crisi les relacions entre Unió i Convergència. La referència oportunista al dret a decidir amaga l’ambigüitat de sempre. Em preocupa també no haver trobat en el discurs de Mas cap referència a les relacions de Catalunya amb la resta de territoris de parla catalana, ni tan sols quan es refereix a Catalunya com a àrea central mediterrània. Se’m fa difícil entendre l’entusiasme seguidista d’ERC.

Però hi ha un aspecte en què Mas fa girar la proposta de CiU cap a posicions més dretanes i conservadores. Mas proposa canviar la coneguda definició de català defensada fa anys pel PSUC i Jordi Pujol: “És català qui viu i treballa a Catalunya”. Aquesta idea, i la de Catalunya un sol poble, va ser decisiva per defensar la cohesió social i la incorporació de milers de persones que no havien nascut a Catalunya en la lluita per les llibertats nacionals. Ara Mas aposta per una nova definició : “És català qui se’n sent”. Greu error. Sobretot perquè s’acompanya d’aquesta reflexió sobre la natalitat: “Catalunya no pot contemplar amb passivitat acomodatícia com el dinamisme demogràfic procedeix gairebé exclusivament de la immigració estrangera”.

Què defineix què és sentir – se català? En quin moment se certifica que algú passa de no sentir – se català a sentir – se’n? Els fills de la “immigració estrangera” no són catalans? La tasca col·lectiva per facilitar la incorporació al país de persones procedents de la immigració no pot fonamentar – se en la negativa a reconèixer – los com a catalans, encara que només se’n considerin des de la perspectiva del veïnatge administratiu, tal com preveu l’Estatut. El catalanisme mai no ha estat excloent. I en aquest tema Mas, que en altres aspectes s’ha mostrat ambigu, s’ha expressat amb una claredat que comença a ser preocupant.