Les activitats del Perú a la Fira Liber 2007 no van convocar gens de públic europeu, la qual cosa no desestima les obres dels autors presentats, sinó que mostra, per part dels organitzadors, un desconeixement de la ciutat i els seus ressorts culturals. Però Barcelona és més que una fira de llibres; els escriptors peruans que van passejar per la capital de Catalunya mantindran una relació sentimental amb la ciutat, com molts escriptors que un moment de les seves existències veieren el Mediterrani o aquests murs medievals del Gòtic o les cases modernistes de Puig i Cadafalch, Gaudí o Domènech i Montaner: edificis que es mantenen drets com poemes visuals. Una barreja d’harmonia que trenquen, grosserament, alguns edificis funcionals com El Triangle o El Corte Inglés (plaça Catalunya), els quals posseeixen cossos freds sense un pam de l’ànima de l’arquitecte.

AQUÍ VARGAS LLOSA PASSÀ DESAPERCEBUT una temporada als anys seixanta. Se’n va anar a Londres, però va tornar i de la mà dels Goytisolo i Carlos Barral. I va emprendre una llarga carrera literària. Però és a Barcelona també on les darreres obres del boom comencen a causar fàstic a les aules universitàries. El 2006 morí a Austin (Texas) la poeta Cecilia Bustamante; el seu poema Austronauta, com a símbol de l’emigració, figura al Centre Smithsonià de l’Espai dels EUA. Ella compartí alegries i inquietuds literàries amb representants de la Gauche Divine, escriptors d’esquerres que vivien com a burgesos. Cecilia Bustamante, als anys seixanta, estava casada amb Julio Ortega, un crític conegut. Ella recordava les passejades per les Rambles en un ambient tens per la dictadura; les manifestacions i el fet de parlar en català eren considerats subversius; els afusellaments injustificats van ser comuns, com el cas revisable de Puig Antich al 1974, encara sense càstig. García Márquez parlà sobre la inconsciència dels fets polítics; un feble somriure l’allunyava de la por i la pobresa de la gent en els seus somnis d’escriptor davant d’una societat dramàtica sota el franquisme.

ELS FOTÒGRAFS BRANGULÍ PLASMAREN el fracàs dels feixistes contra la República (19 de juliol de 1936); els catalans pogueren reprimir les forces d’un exèrcit regular sollevat als quarters de Sant Andreu, Girona i Jaume I. A la ciutat de València es realitzà el 1937 un Congrés d’Escriptors Antifeixistes. Hi participaren Pablo Neruda, Octavio Paz i César Vallejo. Aquest any, Vallejo assistí a Barcelona, al Palau de la Música, a una conferència del llavors president de la Generalitat, Lluís Companys, que seria afusellat pel general Franco el 1940 a Montjuïc. El Palau de Música és un edifici singular de color vermelló fet per Domènech i Muntaner; el local, ubicat al carrer Sant Pere Més Alt, posseeix una gran notorietat melòmana.

MANUEL GONZÁLEZ PRADA (1844 – 1918) visità Espanya, mantingué contactes amb els llibertaris catalans a Barcelona el 1896, absorbí a la ciutat de l’època aquest geni rebel, publicà Páginas libres (1894) a París. Prada fou un escriptor compromès al Perú. Un personatge rar en aquesta Barcelona actual on existeixen molts escriptors i pocs compromisos. Barcelona ofereix a Ricardo Palma impressions de ciutat moderna i industrial on batega la vida. Opina el contrari de Madrid. L’editorial barcelonesa Montaner i Simon edità les seves Tradicions peruanes el 1893.

EL POETA JOSÉ SANTOS CHOCANO PUBLICÀ Alma América (1906) i Fiat Lux (1908) a Madrid, i deixà una de les dues filles (Angélica) a Barcelona. Va escriure: “Un poble que té escriptors com Jacint Verdaguer o Ramon Llull té dret legítim de pretendre ser nacionalitat…”. Els poetes Enrique Verástegui i Carmen Ollé visqueren aquí als anys vuitanta, fins que les dificultats econòmiques deterioraren la relació i l’estada, no les seves qualitats poètiques. Domingo Ramos estigué aquí als noranta: un poeta dels racons iridescents d’aquesta Lima bohèmia, ciutat que molts volen abandonar i ningú pot oblidar.

BARCELONA ÉS UNA CIUTAT ON ALGUNS ARTISTES conviuen amb els seus grans amors, però la ciutat, potser ingrata, els trenca, com Cecilia i Julio o Enrique i Carmen. Barcelona fou edificada amb somnis i llàgrimes per artistes i herois; els catalans són hereus d’una història de més de mil anys, recuperats pels intel·lectuals de la Renaixença i el Noucentisme entre 1830 i 1930, els fills dels quals prosseguiren i defensaren durant un llarg període de quasi quaranta anys de dictadura (1939 – 1977) la seva opció per la llibertat, per mantenir viva la seva ànima, la llengua i la nació. Bressol d’una de les grans civilitzacions europees que es nega a desaparèixer, perquè existeix i és real, tot i en contra de la voluntat d’alguns.