Gran expectació hi havia a Barcelona per veure el còmic marroquí Saïd Naciri. I no tan sols era per l’espectacularitat del seu humor despullat, per la crítica al poder, per la simpatia tan natural i espontània. L’arribada al Teatre Lliure també generava expectació per saber com reaccionaria la gran comunitat marroquina catalana, normalment refractària a les iniciatives que es programen dissenyades especialment per a la seva cultura, en aquest moment la tercera del nostre país, després de la catalana i la castellana.

I cal dir que la resposta va ser singularment positiva perquè la comunitat marroquina va respondre a la convocatòria i va omplir, com a mínim en un cinquanta per cent, un Lliure ple a vessar que va cantar, riure i cridar davant l’humor torrencial de Naciri, que va ser un autèntic vendaval durant els noranta minuts que durava la funció. Dedicat especialment als seus germans de la diàspora, 100% marocain repassa els comportaments, tics, equívocs i idiosincràsia d’un Marroc que viu amb estupefacció la situació actual del país, “cada cop més pobre”, afirmant que hi ha entre deu i quinze milions de pobres de solemnitat, sense una classe mitjana entre els poderosos i la gent del carrer, extremadament humil.

Després de confessar – se català per part d’àvia, Naciri va bromejar sobre les similituds entre els catalans i el berbers del seu país. A partir d’aquí, l’allau d’acudits i de gags, sempre a partir de la bogeria quotidiana del ciutadà del carrer. Espaterrant va resultar quan Naciri va plantejar la hipotètica trobada de petroli al Marroc, cosa que precipitava l’arribada massiva d’europeus al seu país, alguns en pastera i uns altres angoixats per les dificultats burocràtiques que trobaven per aconseguir la nacionalitat marroquina després d’anys de treballar allà. No cal dir que vist des d’aquest punt de vista, Naciri resulta notablement càustic, atenuant sempre la crítica més àcida a través de l’humor protagonista, amb el somriure que exhibeix com a única bandera.

L’emigració, l’atur dels universitaris, els pobres ben pobres, l’homosexualitat, la corrupció estesa per diferents estaments, la ineficàcia dels polítics – sovint esmentats amb nom i cognoms – , el drama de les pasteres i el pensament pacífic del musulmà comú davant del terrorisme són algunes de les temàtiques que l’humorista va passejar sol com un mussol dalt l’escenari, un escenari que no li quedava gens gran perquè Saïd Naciri sap entretenir i fer pensar, canta i es mou com una estrella de cabaret, i desplega de manera apoteòsica el seu xou, que alguns han volgut associar als grans showmen americans, però que també té relació directa amb els contadors d’històries de la famosa plaça de Jemâa el – Fna de Marràqueix.

Com és possible que un humorista tan crític pugui superar les barreres de la censura? Segurament per la seva educació, per la manera de dir sense acritud, per la identificació indubtable que manté amb les masses marroquines. A més de resultar terapèutic, Naciri és 100% divertit.