Arran del debat sobre la nena que no anava a l’escola perquè el reglament intern del centre li impedia acudir – hi amb el mocador islàmic, he llegit i escoltat molts arguments que, com es denunciava en el comunicat que va emetre Unescocat, són falsos, desproporcionats i enganyosos. D’aquesta manera és impossible debatre seriosament una qüestió que, agradi o no, es repetirà cada vegada més. A l’escola o a on sigui. Per exemple, no fa gaire vaig llegir que l’Hospital General de Vic té, entre el seu personal mèdic, una noia d’origen magribí, que treballa amb el mocador islàmic. Em diran que no és el mateix. ¿Per què no, atès que aquesta jove musulmana està fent pràctiques d’auxiliar d’infermeria en un centre que depèn del Departament de Salut de la Generalitat? No em diran que el problema és que en aquest cas la normativa interna de l’hospital permet que les persones d’origen musulmà que treballen en el centre mèdic puguin portar el mocador durant el seu horari laboral, mentre que el reglament de l’escola gironina no. ¿És que la diferència entre un cas i l’altra és l’edat de les protagonistes? No, és clar que no. Qui vulgui esbandir la qüestió així s’equivoca. Vaja, que fa trampa, sobretot si hom recorre, com he pogut comprovar en un missatge electrònic que he rebut recentment, a arguments perversos: “Tapar les dones ja denota un grau de misogínia notable. Ara bé, per tapar les nenes s’ha d’estar literalment malalt” – em deia aquest militant del fonamentalisme laïcista.

NO DISCUTIM NI DE MALALTIES ni de misogínia, per bé que a la cultura musulmana n’hi ha i en grau superlatiu. Tant, però, com n’hi pugui haver a la cristiana o a la jueva. ¿És que no és veritat, per parlar d’una altra fòbia, que el refús a l’homosexualitat és present a totes les cultures religioses? ¿O és que no és veritat que el músic israelià Gilad Atzmon es va haver d’exiliar després d’haver escrit la novel·la, A Guide to the Perplexed (2002) perquè va ser considerada immoral? No ens desviem del tema que ens ocupa, perquè si no també m’acusaran de demagog. Tanmateix, el rerefons de la discussió no és tampoc, com s’ha volgut dir, que la primera obligació d’uns pares és portar la seva filla a l’escola fins a l’edat de l’ensenyament obligatori. Quina trampa més gran! Segurament els pares de la Shaima ho farien si tinguessin la mateixa oportunitat que les nenes que van a les escoles, per posar un cas impactant, de l’Opus Dei. O sigui, a una escola privada – on només hi anirien musulmans – que els garanteixi la diversitat cultural que les escoles públiques no saben assumir. S’equivoquen aquells que diuen que l’important és anar a l’escola, perquè els símbols són secundaris. Els símbols no han estat mai secundaris en res, com bé saben tots aquells catalans que es barallen i es deixen multar per dur enganxat el CAT a la xapa, per dir – ho a la manera de José M. Aznar.

SI VOLEM ABORDAR L’ÚS DE LA SIMBOLOGIA cultural, perquè el mocador és això, una simbologia cultural, el millor és no posar – nos tossuts. Com constatava Joan Estruch al seminari De la secularització al pluralisme, que va tenir lloc a l’Auditori de la Caixa de Sabadell el novembre del 2006, “fins ara a les escoles de Catalunya són comptats els exemples en què el mocador ha estat un problema. Fins i tot m’atreviria a dir que en tots els casos que hem pogut seguir una mica de prop, el problema ha estat causat perquè el mestre o el tutor havia dit que a la seva classe no hi hauria cap mena de mocador. Així – conclou – , en certa manera, el problema no el plantejava la nena, sinó la intransigència del mestre o del tutor, que no en volia ni sentir a parlar”. Ja sé què em diran: “Ah, és que som nosaltres els que hem de cedir davant la pressió musulmana?”. Aquest és un molt mal plantejament, perquè si no volem que proliferin els burques, convindria que no ens atrinxeréssim rere un model de laïcitat tan conflictiu, injust i improductiu com el francès.

A CATALUNYA S’HA DONAT UN MODEL d’integració de la immigració que va optar per rebutjar l’assimilació. Es podia ser català de moltes maneres, mentre s’acceptessin uns mínims. Encara som aquí i no ens ha anat tan malament, si tenim en compte, per posar un cas ben emblemàtic, que el Molt Honorable José Montilla, que és un català amb arrels andaluses, ha arribat a president del país sense que s’hagi enfonsat el món. ¿Per què hem de canviar el model català de pluralisme quan parlem dels musulmans? Serà una integració més difícil? I tant, però ho serà més encara si ens dediquem a enfrontar – nos – hi amb receptes afrancesades.

OBLIDEM – NOS DEL LAÏCISME FRANCÈS i dediquem – nos a discussions serioses. Per exemple, quin ha de ser el model pedagògic de convivència de les escoles. Això sí, ho haurem de fer, si és que volem que sigui eficaç, tenint en compte les conclusions de la 62a Assemblea General de les Nacions Unides que ha tingut lloc enguany: “Que per intentar promoure una cultura de pau és imprescindible un diàleg obert i continuat sobre la llibertat d’expressió i les creences religioses”. I és que, com assenyala el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides en un document del 1993 sobre el dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió: “La llibertat de manifestar la pròpia religió o les pròpies creences es pot exercir individualment o col·lectivament, tant en públic com en privat”, perquè el concepte de culte s’estén, també, als actes rituals i cerimonials i l’exhibició de símbols. Pensem – hi sense el racista que sembla que tots portem dins. I ja se sap, quan el racisme se sistematitza esdevé feixisme.