IMPOSTURA · El govern de Tailàndia utilitza centenars de refugiades birmanes com a atracció turística PRECARIETAT · Les dones girafa viuen sense papers en un suposat “poble tradicional” en condicions indignes CONSEQÜÈNCIES · Els ornaments que duen al coll els provoquen dolors intensos

“Aquest matí hem creuat la selva muntant elefants i ara toca veure dones girafa, això és com un zoo”, ironitza un turista gallec a l’entrada de Nai Soi, a un parell de quilòmetres de la frontera que separa el nord – oest de Tailàndia de Birmània. Les primeres kayan van fugir fa gairebé vint anys de la repressió a Birmània i protagonitzen des d’aleshores el zoo humà més sagnant de Tailàndia. I el turisme espanyol, seguit del francès i el belga, encapçala folgadament les visites a aquest camp de refugiats disfressat de “poble tradicional”.

Els seus 300 habitants, com els 20.000 birmans que habiten el veí Ban Mai Nai Soi, no poden sortir sense autorització policial, no tenen targeta identificativa ni permís de treball i no poden conrear la terra. En total, hi ha més de 150.000 birmans als camps de refugiats que esquitxen la frontera i es calcula que més de dos milions treballen indocumentats i, de manera majoritària, explotats a Tailàndia.

“És el més autèntic que hem vist a Tailàndia, estan precioses amb els seus collarets”, comenta entusiasmada una turista catalana a la sortida. L’origen d’aquests cridaners ornaments no és clar: una llegenda explica que duen les espirals per honrar els seus antecessors, un home – àngel i un drac de coll daurat: una altra, que protegien les dones dels atacs del tigre; una tercera, que les feia menys atractives als homes de tribus veïnes i que, antigament, només es col·locava el collar a les nascudes els dimecres de lluna plena. Però a la història kayan, un subgrup de la minoria ètnica kareni, no es conserven documents que ho demostrin i, des que viuen per al turisme, les nenes tenen poques opcions. Està en joc el manteniment de tota la família: un salari de 35 euros al mes i el que ingressin per vendre als turistes robes, postals o espirals de bronze.

Des dels cinc anys

“No et fa mal? Pots tombar el cap?”, li pregunta una turista malaia a Ma Jon, de 25 anys. “No fa mal, ja hi estic acostumada… I puc fer vida totalment normal”. Ma Jon duu el guarniment des dels cinc anys, una sola peça de bronze cargolada en espiral que, al contrari del que sembla, no separa les seves vèrtebres. El pes del metall, fins de 10 quilos, li pressiona les espatlles i enfonsa el tòrax mentre la rigidesa de l’estructura manté drets el coll i la mandíbula. Un efecte òptic que es paga amb intensos dolors cervicals i nafres i que, de vegades, obliga dones i nenes a retirar – se’l uns dies.

Mu Ja camina a poc a poc i lluny del carrer turístic. Fa uns dies es va llevar el collar i espera que les nafres que amaga sota un mocador cicatritzin per tornar a treballar i sentir – se bonica: “El collaret de vegades fa mal, però sense ell la pell es veu pàl·lida i lletja i els turistes no s’acosten a fer fotos ni a comprar, passen de llarg, com si fossis un home kayan…”, diu fent broma.

“A la seva cabana, envoltades de natura, felices, sense estrès… increïble”, comenta un turista madrileny mentre fotografia una kayan. Nai Soi no té aigua corrent, ni electricitat, ni cases de maó; el govern tailandès prefereix mantenir aquest singular camp de refugiats com un “poblat tradicional”. Ma Nang, de 58 anys, “Mariana” per als espanyols, carrega vuit quilos de bronze i, sobre el seu país, explica en castellà: “Birmania mucho problema, si turista aquí, yo muy bien aquí”. Ma Pa, de 44 anys, afegeix en anglès: “Si mai arriba la llibertat a Birmània, voldríem tornar a casa. Però tot està minat i no podrem conrear la terra. Quin futur ens esperaria? Aquí, si més no, mentre hi hagi turisme tot anirà bé”.

Competència

Però el nombre de visitants està disminuint. La recent obertura d’un altre poblat a Chang Mai, més a prop de Bangkok, “ens està afectant molt”, explica Jean, un empresari tailandès del sector turístic. I si un dia no hi ha turistes? “El dia que no ens donin diners, per a què les voldrem? El meu país ja té prou problemes. Que tornin a la seva terra…”. Les kayan, fugides de Birmània i esclaves de Tailàndia, s’estimen més no pensar en un futur sobre el qual ja fa molt de temps que no tenen cap control. Ma Nang, per si de cas, torna a dictar: “Periodista, escribe, turista español, venga a ver mujeres cuello largo”.