Ha esclatat un fenomen que, tot i la seva pertinència, sembla haver agafat en pilotes els exhibidors cinematogràfics que són, precisament, els qui més se n’haurien d’haver alegrat: l’inesperat èxit de la pel·lícula equatoriana Qué tan lejos, l’opera prima de la directora Tania Hermida. En la contradictòria actitud dels exhibidors que, de cop i volta, han trobat un triomf on menys s’ho esperaven s’hi pot llegir el trasbals d’un curiós xoc cultural: Qué tan lejos ha atret un considerable nombre de públic immigrant – equatorià – a uns punts d’exhibició que solen ser freqüentats per espectadors – els incondicionals de la versió original – amb uns codis de conducta sensiblement diferents. El responsable dels cinemes Verdi parlava a la premsa de la mesura d’urgència d’haver de convocar sobre el terreny la gerent de les sales, donat que aquest nou model d’espectadors: a) venia en família (nens inclosos); i b) demanava begudes i crispetes quan la funció del servei de bar en els Verdi és, segons sembla, gairebé decorativa.

La pel·lícula de Tania Hermida parla, també, de xocs culturals: de la nostra mirada sobre l’altre – en aquest cas, l’equatorià – , intoxicada de malentesos camuflats de bones intencions. No sé quines sales de cinema freqüenten els distribuïdors espanyols, però un servidor, acostumat al format multisala de macrocentre comercial, ja portava cert temps constatant que, a les platees, el nombre d’immigrants supera sovint el de la població local. Només faltava una pel·lícula capaç de parlar a aquests espectadors sense paternalisme i de fotre’s de nosaltres perquè succeís el que, d’una manera tan natural, ha succeït.