El cas de la Cristina Peri, que Gaspar Hernández ha fet fora del seu programa amb tan bon criteri, m’ha recordat les meves discussions amb una amiga castellanoparlant, catalanista d’intuïció. També va passar per Catalunya Ràdio. Quan la vaig conèixer li havien dit que no tenia un català prou bo per locutar, i em va etzibar: “Com puc sentir – me d’aquí si em tracten com una estrangera a la ràdio del meu país”. Tot i que ho va retirar de seguida, ho havia dit amb el cor, i des de llavors discutim tant que sovint tinc por que deixarem de discutir definitivament. Però n’he après algunes coses, d’aquesta història.

UNA ÉS QUE ENTRE CATALANOPARLANTS i castellanoparlants nascuts en democràcia el diàleg es complicarà si no comencem a parlar clar. El diàleg era fàcil fa trenta anys, perquè hi havia la coacció dels tancs i de la llei, i els segles de repressió eren vius al cap de tothom. El catalanoparlant cedia i avall. El discurs actual s’ha articulat al voltant d’aquesta por, i d’aquí han sortit tòpics com que és català tothom qui viu i treballa a Catalunya, que la immigració massiva va ser una sort per al país, que el bilingüisme és una riquesa i que aquí es parla el castellà des dels temps de Marieta la cistellera.

AQUEST IMAGINARI, PENSAT PER EVITAR que el país es trenqués sortint de la dictadura, ja no serveix. No serveix, primer, perquè no respon a cap memòria compartida real: era un discurs polític fruit d’un ambient que ja ha passat. I segon, perquè la democràcia ha trencat el cercle viciós d’una dominació simbòlica de segles. Esvaïdes les pors, els catalanoparlants tendeixen a recuperar la memòria i els anhels dels seus avantpassats, mentre els castellanoparlants s’instal·len en el present. La famosa memòria col·lectiva s’està esquerdant, perquè una part del país vol recordar, aprofundir en les seves arrels, i a l’altre ja li va bé que el temps posi terra damunt del passat. I així, mentre en uns creix la irritació a mesura que troben explicacions racionals a la seva incomoditat, en els altres s’esborren les traces de la mala consciència que, temps enrere, els havia mogut al voluntarisme.

DISCUTINT AMB LA MEVA AMIGA SOVINT PENSO: ¿com és que l’intent de genocidi cultural franquista tan ben explicat per Josep Benet no s’estudia a les escoles, com és que no hi ha cap treball seriós sobre l’impacte de la immigració durant la dictadura, com és que cap historiador ha tractat el vessant ètnic de la Guerra Civil, com és que no he trobat reflectit en cap llibre ni sèrie de televisió el dolor dels meus pares, ni de la meva àvia que, després d’aguantar tot el franquisme sense parlar castellà, va haver de sentir com al llit de mort una infermera li deia “no la entiendo”? ¿És que algú es pensa que l’Alemanya d’avui estaria tan sensibilitzada amb l’Holocaust sense la literatura que han promogut els jueus?

SI EXALTEM NOVEL·LES COM LES DE RUÍZ ZAFÓN i Javier Cercas i marginem la Incerta glòria de Joan Sales; si deixem que ens escriguin la història important mentre portem floretes a la tomba de Companys, encara ens passa poc. El problema no és que la Peri no parli català o que la meva amiga no domini els pronoms. Cadascú és lliure de posar la intel·ligència on li plagui, el que no és tolerable és viure de l’esforç dels altres. Si la memòria dels qui han portat i porten el pes del país no tingués una presència tan feble, les Peri i, darrere seu, gent jove com la meva amiga, no ho tindrien tan fàcil per caure en la temptació de barrejar les seves limitacions amb la democràcia, de sentir – se excloses del país tan bon punt hi topen i de sortir amb el xantatge de l’estadística.

A CATALUNYA, QUE ELS CIUTADANS DE CULTURA castellana siguin més o menys, té poc valor de legitimitat. L’esperit democràtic exigeix més subtilesa. El que legitima en un debat col·lectiu és la capacitat d’emetre opinions no només racionals sinó també raonables sobre aquest, és a dir, basades en el coneixement. El problema no és de cognoms sinó de memòria. Tota identitat es basa en la defensa d’una memòria. Per això l’espanyolisme no funciona a Catalunya, perquè no té cap memòria digna per defensar. I per això molts castellanoparlants no se senten d’enlloc i sovint et diuen: “Tu ets molt català”. Deu ser que tenen clar l’ideal de catalanitat, més enllà de la pluralitat invocada pels polítics i del que, sovint, ells mateixos reconeixen. Si no s’impliquen més amb el país i la seva memòria és problema seu; tot i que han de saber que de l’altre país no ho seran mai, perquè per Madrid sempre seran carnassa contra nosaltres. Pel que fa als catalanoparlants, hem de ser més valents i donar a conèixer la memòria que ens cou amb tot el talent i sense cap mania, per compartir – la. Com passa amb les bufetades, val més una situació incòmoda a temps que un conflicte larvat durant anys.