Markus Zusak (Sydney, 1975) s’ha ficat el públic internacional a la butxaca amb La lladre de llibres (La Campana en català i Lumen en castellà), una novel·la sobre una nena alemanya que, durant la Segona Guerra Mundial, conviu amb dos secrets: que ella té el vici de robar llibres i que els seus pares adoptius amaguen un jueu al soterrani de casa.

Diu que es va inspirar en les experiències viscudes en ple nazisme pels seus pares, un austríac i una alemanya…

Vaig néixer i créixer a Sydney, però a la cuina de casa escoltàvem històries sobre l’Alemanya nazi. Els pares adoptius de la meva mare no amagaven cap jueu, però ella recorda com els jueus i altres suposats criminals marxaven cap als camps de concentració i algú els oferia pa. I a Àustria també hi havia qui no combregava amb el nazisme, segons m’explicava el pare. A ell el van triar per anar a una escola nazi austríaca, els seus pares s’hi van negar i per aquest motiu el meu avi va ser enviat al front.

Hem llegit poc sobre els alemanys que es jugaven la vida per salvar jueus.

És un punt de vista menys explorat, pel sentiment de culpa que tenen els alemanys. Si jo no hagués viscut a Austràlia, no hauria pogut escriure aquest llibre. Si els meus pares no haguessin emigrat, haurien preferit oblidar en lloc d’anar preservant el passat. Jo no podia escriure sobre els camps de concentració perquè no en sabia res, i la primera norma sagrada d’un escriptor és escriure sobre allò que saps, ja sigui de primera mà o perquè t’ho han explicat. Els meus pares m’explicaven històries d’alemanys que es negaven a posar la bandera el dia de l’aniversari de Hitler o de nens que no volien anar a les Joventuts Hitlerianes.

Als Estats Units s’ha publicat com a llibre juvenil. ¿Pretenia ser – ho, o s’ha etiquetat així perquè els seus anteriors títols s’adreçaven als joves?

És una conseqüència de la carta de presentació que arrossego. Com que els meus altres llibres eren juvenils, sembla que aquest també ho hagi de ser. A Austràlia la meva editora va passar el llibre a un editor per a adults, per deixar clar que La lladre de llibres es desmarcava de la meva obra anterior, però als Estats Units el llibre l’han publicat els meus editors de sempre. Ara bé, jo diria que el 98% dels lectors nord – americans del llibre són adults. L’etiqueta d’autor juvenil costa d’arrencar.

La idea d’utilitzar la mort com a narradora és tan encertada com original.

Hi vaig arribar per accident, com passa amb totes les grans idees. Era professor d’un taller d’escriptura i vaig encarregar als meus alumnes que fessin un relat curt. Jo també en vaig fer un, que estava narrat per la mort. Aleshores se’m va acudir que potser podria aprofitar aquell mateix recurs en el llibre que estava escrivint sobre l’Alemanya nazi. La mort i la guerra sempre van de la mà. En una època amb guerra i destrucció per tot arreu, qui millor que la mort, que també és per tot arreu, per explicar – nos – ho?

És una mort entranyable, inspira més compassió que temor, te n’enamores…

La pobra té massa feina, vol anar – se’n de vacances i no pot. Vaig escriure 200 pàgines del llibre narrades per una mort macabra, sàdica, fosca, terrible: la típica mort tal com ens la imaginem. Però no funcionava i vaig començar de nou, mostrant una mort turmentada per les barbaritats que cometen els humans.

El llibre parla del mal que poden fer les paraules i, alhora, és un cant d’amor a les paraules.

Exactament. Totes les paraules les pronuncien els homes, tant les boniques com les letals. Som capaços de fer coses meravelloses i coses terribles, tenim aquesta dualitat.

Què pensa de la frase d’Adorno segons la qual no es pot fer poesia després d’Auschwitz?

No la coneixia. D’una banda, sembla que la humanitat no es mereixi tenir poesia després d’haver propiciat una massacre tan terrible. Com es pot crear bellesa després d’allò? Però, d’altra banda, es necessita més que mai la poesia per recuperar la fe en la bellesa i en la bondat. Jo més aviat em pregunto com és que l’ésser humà és capaç d’escriure poesia, sent com és també capaç de matar.

Imre Kertész diu que l’art no pot renunciar a representar l’Holocaust, un dels traumes més grans del segle XX.

Per a un artista, l’època nazi és un pou etern i inesgotable. La bestialitat del nazisme és una font eterna d’art. Va ser tan extrem, tan terrible i tan impactant el que va passar, que els petits detalls de bellesa i d’humanitat destacaven encara més enmig d’aquell context brutal. Hi ha poesia enmig de l’Holocaust.

¿Es va fer escriptor per escriure allò que voldria llegir?

Un dels màxims plaers de la vida l’experimentes quan passes pàgines immers en un món de ficció. Als setze anys, en plena experiència lectora, vaig decidir que em volia dedicar a escriure.

Ha robat mai llibres?

Uns quants, de la biblioteca de l’escola. I l’any passat en vaig robar un d’una fira: un amic meu hi firmava llibres, me’n va firmar un, hi havia un caos a la caixa i em vaig oblidar de pagar – lo.

Com porta l’èxit?

No entenc aquells escriptors que van d’amargats per la vida, es neguen a concedir entrevistes i asseguren que l’èxit no significa res per a ells. Quan escrius, sempre somies tenir èxit. La veritat és que jo ho estic disfrutant molt. Hi ha coses molt més complicades que viatjar o parlar dels meus llibres amb persones com tu, amb les quals tinc una connexió evident perquè ens lliguen interessos comuns. Podria ser un picapedrer i tinc la sort de ser un escriptor. A sobre, ho haig de disfrutar ara, no puc donar per fet que el meu pròxim llibre també tindrà èxit.

Ja l’està escrivint?

Sí, però no el tinc encarrilat. He recuperat una idea de fa deu anys, a veure si ara me’n surto. En el cas d’aquest futur llibre, els problemes de traducció començaran ja amb el títol, perquè hi faig un joc de paraules amb el nom del protagonista. Va d’un noi ambiciós que construeix ponts i que no sap si serà recordat pel seu èxit o pel seu fracàs.

¿Serà una novel·la per a adults?

No escric per a nens o per a adults, només intento escriure el llibre preferit d’algú. És un objectiu molt més emocionant. I tinc una competència ferotge: hi ha molts llibres que poden ser el favorit d’un lector en concret.

¿Sabia que existia la llengua catalana?

En coneixia vagament l’existència, però no em podia imaginar que un llibre meu seria traduït a més d’un idioma en un mateix país. És una de les coses bones d’escriure: t’obre els ulls al món.