Les reserves que desperta la nova immigració entre la població autòctona, sovint ella mateixa amb antigues experiències d’emigració, es poden explicar de moltes maneres abans d’haver de recórrer a la xenofòbia i el racisme. Sempre m’ha semblat difícil de precisar si la xenofòbia i el racisme són causa o, més aviat al contrari, conseqüència de determinats conflictes entre autòctons i immigrants. De fet, m’inclino a pensar que, generalment, a l’origen dels conflictes – quan n’hi ha – , no hi trobem raons ideològiques profundes, no hi ha xocs de civilitzacions – per dir – ho com agrada a alguns tremendistes – , sinó xocs d’interessos molt arran de terra. I penso que, en tot cas, aquest xoc d’interessos – pels llocs de treball, pels habitatges, per l’ocupació de l’espai públic… – és interpretat en termes xenofòbics o racistes pels mateixos implicats de totes dues bandes, simplement perquè és el discurs més a la mà que té qui necessita interpretar el seu malestar.

CREC, DONCS, QUE LES PRINCIPALS RESERVES – per dir – ho suau – que provoca la nova immigració no són conseqüència de cap a priori ideològic. Sempre m’ha semblat que, sense mala fe, es podia entendre el sentit dels que afirmen que “no són racistes, però…”. I, en aquest sentit, de la idea que “fan les feines que ningú no vol fer” a “ens prenen la feina que no troben els nostres fills”, o d’"amb els seus impostos, paguem les pensions dels nostres vells" a “la immigració ha fet perdre qualitat als serveis públics de què gaudíem”, no hi va una gran discrepància ideològica, sinó una gran distància socioeconòmica entre els qui les sostenen.

TAMBÉ OPINO QUE EL QUE CREA MALFIANÇA no sol ser el que marca les diferències més visibles. Trobo simplement ridícul que es pugui pensar que, posem per cas, la desconfiança envers la població musulmana tingui origen en la seva religiositat. Ni que la religiosa sigui una de les diferències més visibles, marcades pels vels o les concentracions dels divendres a les mesquites. En el fons, és difícil sostenir que això topa amb el nostre catolicisme. Al contrari, les pràctiques religioses musulmanes el que més recorden són els comportaments propis del nostre passat recent. No són les diferències més visibles les causes del temor, sinó les que no sabem veure clarament, les que només s’intueixen, les més opaques.

DONCS BÉ: CREC QUE UNA DE LES CAUSES de la reserva que se sol tenir davant de la immigració és la sensació poc o molt exacta d’haver de tornar a començar en molts terrenys de les formes de la vida social que, a poc a poc, havíem anat canviant. Potser el més clar és en el camp de la igualtat de drets i la consideració pública de les dones. No és que ens puguem posar gaire d’exemple, però s’havia avançat força respecte a un parell de generacions anteriors. I és notori que la població estrangera actual és, en moltes ocasions, just a la distància d’aquest parell de generacions que aquí havien assumit no sense esforç i conflicte aquest canvi de mentalitat. No queda bé dir – ho, i per això se sol amagar, però una part molt gran dels casos de mort de dones per la violència d’homes a l’Estat espanyol és entre població estrangera. És a dir, la gravetat de les xifres no es pot atribuir indiscriminadament a un fracàs del nostre sistema educatiu, sinó a un segment de població que, bé sigui per la cultura d’origen, bé sigui per les dures condicions de vida de qui acaba d’arribar, té unes taxes molt més altes de violència de gènere.

LA REFLEXIÓ LA PODEM SITUAR TAMBÉ en el pla de la salut. Algunes pautes lentament adquirides de prevenció de malalties, tot just a mig assolir, ara cal tornar – les a educar des del principi. Des d’hàbits alimentaris fins a pràctiques higièniques. Confesso que no es troben dades disponibles que estableixin aquesta mena de diferenciació, i potser és millor així. I no cal dir que l’arribada massiva de població estrangera aguditza un problema que no havíem sabut resoldre correctament, com el de l’ús del català. O que l’arribada d’estrangers introdueix noves tensions dins d’un sistema com l’educatiu, que ja anava coix d’una cama.

SI ÉS QUE EL QUE SOSTINC és resultat d’un prejudici i pot ser desmentit per les dades, no cal dir que ho rectificaré. Però si és com dic, penso que no és negant l’evidència que se superen les reserves de què parlo. Personalment, no em costa gens acceptar que, en el balanç entre les nostres deficiències col·lectives i les virtuts que mostren molts dels individus que s’incorporen a la nostra societat, potser guanyen les darreres. Per exemple, en voluntat de millora personal o capacitat per a l’esforç. Encara més: a la vista de certs comportaments individuals d’alguns autòctons, però també observant segons quins programes d’algunes cadenes de televisió, és clar que la regressió en certs nivells de civilitat ens guanyem tots sols.

PERÒ NO EXCLOC QUE UN CERT DESÀNIM col·lectiu sigui conseqüència d’aquesta sensació – ni que en molts casos individuals pugui ser injusta i cruel – d’haver de tornar a començar a fer camins pels quals sabem que s’avança amb molta lentitud. I, a l’hora de resoldre conflictes socials, tant perillós és caure en l’alarmisme sense fonaments com en l’optimisme cec.