Com a país, Catalunya és des de fa molts anys receptora de persones provinents d’altres països, que vénen a casa nostra per trobar – hi una oportunitat de viure millor (o simplement de sobreviure). De fet, repassant la història, ens adonem que gairebé sempre hem estat país d’acollida. Com deia Vicens Vives, la cultura catalana és una cultura de gresol, feta d’elements forans que, amb el temps, han acabat forjant una identitat pròpia, que es renova periòdicament.

AVUI ENS TROBEM EN UNA NOVA CRUÏLLA, davant d’un nou repte: com acollim la nova immigració, com la integrem, quin paper ha de tenir en la nostra vida social… No és casual que aquest sigui tema recurrent en converses, sobretot postelectorals, ja que hi ha el convenciment que les decisions en aquest àmbit condicionaran el futur immediat del país. Per això mateix, molts ulls es giren cap a l’escola, com a primera institució d’acollida, d’integració i de conformació de la futura ciutadania.

TANMATEIX, EN PARLAR DEL PAPER DE L’ESCOLA en aquest procés, cal tenir en compte en quin marc ens movem: a) Catalunya no té competències exclusives sobre immigració, no pot decidir sobre fluxos d’immigrants – en contra del que es proposava en el text estatutari del 30 de setembre de 2005 – . b) L’escola, tota sola, no pot assumir tot el pes de la integració i de la catalanització (en llengua i en cultura) de la població nouvinguda; sense el suport i la complicitat d’altres agents socials, no hi haurà coherència entre vida escolar i vida social, de manera que el treball de l’escola quedarà molt minvat. c) La integració facilita l’aprenentatge i l’ús de la llengua; no pas al revés – com se sol creure.

EL CAMÍ TRAÇAT ELS DARRERS ANYS (DES DE 2004) en la política educativa per a la immigració representa un canvi de rumb notable. D’una banda, per l’increment substanciós dels recursos assignats: gairebé 1.200 aules d’acollida, més de 90 plans educatius d’entorn, prop de 200 assessors i assessores en llengua, interculturalitat i cohesió social… són un bon suport a l’escola per continuar fent un treball rigorós i ben fet. De l’altra banda, perquè hi ha un pla, un projecte, un nord i una guia, a diferència de l’etapa anterior, en què hom es limitava a tapar forats i a donar resposta reactiva i insuficient al repte de l’arribada constant de nouvinguts a les aules catalanes. El Pla per la Llengua, la Interculturalitat i la Cohesió Social (el pla LIC) pot ser discutit, criticat, millorat o aplaudit… Però almenys posa blanc sobre negre la intencionalitat, els objectius, els recursos i les demandes.

TANMATEIX, LA BONA FEINA DE LES PERSONES que cada dia són a l’aula, dels professionals excel·lents que fan la primera acollida, és impagable. Un euro invertit en educació avui ens n’estalviarà milers en serveis socials i en mossos d’esquadra demà. La feina per a la cohesió social i per a la catalanització del país dels i de les mestres de les aules d’educació infantil i primària i dels professors a l’educació secundària hauria de merèixer respecte i complicitat de tothom.

VALGUI COM A EXEMPLE EL CAS DE L’EULÀLIA ROS, mestra de l’aula d’acollida del CEIP Rius i Taulet, un centre en què des del director passant per la cap d’estudis i tot el claustre està dedicat en cos i ànima a donar una bona acollida a l’alumnat nouvingut, encara que això topi amb la incomprensió de part de la població autòctona (que no hi porta els seus infants “per la presència d’immigrants”), o amb la calúmnia de determinats mitjans de comunicació de Madrid, especialistes a tergiversar la nostra realitat. L’Eulàlia i els seus companys – així com milers de mestres i de professors – , de manera callada però amb una gran professionalitat, donen la resposta que el país demana a les seves escoles. Per això, a més de sentir – nos – en orgullosos, hauríem de fer – los arribar el nostre reconeixement i suport. L’escola, i sobretot els seus professionals, han de saber que no estan sols, que treballen per a tots nosaltres i que els estem immensament agraïts.