Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, exposa el seu pensament polític i la seva estratègia cultural en relació amb la proposta del vicepresident del govern i líder d’ERC, Josep – Lluís Carod – Rovira, de celebrar un referèndum per la independència el 2014.

Ja tenim data per a la independència. I ara, què?

Com s’ha dit, tenim data per a la democràcia. Pretendre que tot és històric, que els àmbits de la democràcia ja estan decidits pels segles dels segles, i que són inamovibles, no és gaire democràtic.

¿És més fàcil defensar l’opció sobiranista en termes econòmics i socials que fer – ho a partir del debat cultural i identitari, que és el que li toca a vostè?

Tot és la mateixa qüestió. Des del moment que tens confiança en la democràcia i et refies que la voluntat majoritària és la que marcarà el teu futur, l’objectiu de la política passa a ser seduir la majoria. Si el catalanisme té algun sentit, és aquest. El catalanisme ha de créixer, fer – se gran, partir de la base dels 7,5 milions de persones que hi ha a Catalunya, i veure si n’hi ha més de 4 que pensin que poden construir la seva vida i reorganitzar la seva identitat a partir d’un nou marc de referència.

És fàcil parlar de seducció i difícil seduir.

El catalanisme ha de ser una gran màquina de seducció. I només es pot seduir des de la convicció i l’optimisme històric. No des de l’aclaparament i l’obsessió per les pròpies febleses.

Sovint la cultura és un camp adobat per a la crítica, l’escepticisme, el pessimisme.

Més aviat penso el contrari. Aquest tipus de debat no m’incomoda. En l’àmbit de la cultura i la comunicació, la radicalitat democràtica permet recórrer un camí molt ampli que en bona mesura pot ser transversal. Al departament treballem des de la convicció que estem en un procés de construcció nacional que no es fa contra ningú, no s’és anti – res. Es fa amb l’ambició d’assolir una nova cohesió social i de generar una nova cultura nacional popular catalana de convivència, tolerància i barreja.

Però ja sap que en el terreny de la creació, qualsevol cosa que soni a dirigisme genera recels. Els ha notat?

Em trobo amb poca gent recelosa. En tot cas, a la vida, tothom mira les coses des d’algun punt de vista. No existeixen persones que no tenen punt de vista perquè són l’ull de Déu, i després hi ha els nacionalistes que ho veuen tot només pel forat del pany. No. Tothom mira des d’alguna perspectiva. El que reivindiquem és la possibilitat de triar una perspectiva catalana, que també és legítima, que té al darrere una trajectòria històrica i que pot ser una plataforma tan bona com qualsevol altra per construir un espai de futur i convivència democràtica. Tenim, a més, l’avantatge que, en època contemporània, Catalunya s’ha construït al marge d’un Estat. Per tant, és una plataforma molt poc contaminada, molt oberta.

Oberta als immigrants?

Els immigrants que van a un Estat nació europeu només tenen una opció: assimilar – se o perpetuar – se en la seva condició d’immigrants, en el sentit de marginar – se. A Catalunya tenen l’oportunitat que això sigui diferent perquè no hi ha un Estat que dicti què és o no és ser català. Nosaltres no volem que la Generalitat faci això. I hem de ser justos i reconèixer que això no és només d’ara, ve de temps. Les definicions de catalanista sempre han tingut un caràcter omnicomprensiu, sempre han sigut molt obertes. Per tant, aquestes persones poden incorporar – se sense cap trava a la cultura popular catalana, precisament perquè aquesta està replantejant les seves bases. Evidentment no s’ha de renunciar ni a la llengua ni al patrimoni històric de tradicions i costums. Això és una herència consistent. Però hi ha la disponibilitat a assumir, a incorporar les aportacions noves. Alhora, els qui arriben han de tenir clar que no és el mateix fer una determinada festa aquí que fer – la a Quito o al Pakistan. Quan la fas aquí, la pots fer com a exercici de nostàlgia o com a forma d’exhibir el que ets en el teu procés d’incorporació a un nou univers cultural. Seria fantàstic que durant un període s’instal·lés la consciència que estem en fase de negociació i construcció d’una nova cultura nacional popular. I per què ara? Doncs perquè s’ha produït una excepcional intensificació i diversificació de les immigracions.

Quina idea de fusió té al cap quan parla en aquests termes?

De fusió n’hi haurà d’haver, però no és fàcil de formular – la ni la conselleria ha de pensar aquesta cultura nacional popular a priori. El que cal dir és que la cultura popular catalana és un procés viu que només es mantindrà si es va renovant. Hi va haver un moment que en aquest país les execucions eren el principal espectacle públic i ara a ningú se li acudiria reivindicar – les. Per tant, el canvi no és desnacionalitzador, sinó al contrari, és una condició perquè la nacionalització es mantingui viva i tingui sentit. Però hi ha moltes coses més. La cultura popular també és la manera com la gent, per exemple, resol l’enamorament. I en això avui els xats són un nou camí. El fet que hi hagi tecnologia no fa menys popular una pràctica. De fet, també hi ha tecnologia en els gegants i els capgrossos. Els espectacles del Barroc tenien arquitectura efímera a vegades molt sofisticada, i quan la firmava Leonardo, doncs encara més.

Tornem als immigrants. Per què els pot interessar la independència, en termes culturals, d’identitat?

En el fons, si ho sabem explicar, els més interessats en la hipòtesi del 2014, els més interessats a votar per la independència, són els immigrants que estan arribant perquè, just acabats d’arribar, tenen l’oportunitat de passar a formar part d’un país nou. I en un país nou, no n’hi ha, d’immigrants. És nou per a tots. Això vol dir construir una nova cultura per a un país nou. Catalunya i la seva cultura no està predeterminada per ningú. No hi va haver un moment en què el país va quedar configurat, ni al segle XIII, ni al XVIII, ni amb els industrialistes del XIX ni amb els pares del Noucentisme. I tampoc no té sentit plantejar – se la política avui volent rectificar alguns errors que atribuïm a la història. No té sentit plantejar – se la rectificació. Pel que fa a la història, el que té sentit és plantejar – se intervenir – hi, no per donar – la per bona, esclar. I sobretot no cal donar per bones les imposicions per la força i menys d’aquells que et neguen la teva pròpia viabilitat política. El dret a intervenir per construir el futur és el que ens interessa. És el que Manuel Castells en diu “la identitat projecte”. Els nostres problemes provenen del passat. Les nostres oportunitats estan en el futur. I el canvi tot just ha començat.

¿Hi està d’acord el president Montilla, amb aquest discurs seu?

Amb Montilla hi ha molt bona sintonia. Compartim la preocupació per la crisi de l’esquerra a Europa i coincidim en el diagnòstic que a Catalunya tenim sectors intel·lectuals, professionals i mediàtics instal·lats en la crítica al govern de la Generalitat. Els sectors d’esquerres, perquè ja hi estaven acostumats d’anys i han seguit igual. Els de dretes s’hi han afegit. A més, com que la Generalitat segueix sent vista com un govern amb poc poder polític, dependent del sistema espanyol, hi ha un cert menysteniment. Tot això ha extremat l’element desmobilitzador i tot això, a més, ha quedat afectat pel debat de l’Estatut. La sensació de topar amb un mur, aquesta mena de fatalitat, és vigent… I amb Montilla també coincidim que ens cal avançar en el relat i el dibuix d’una Catalunya de futur. En això hi ha un acord essencial entre la gent del PSC, d’ICV i d’ERC, tot i que probablement des d’ERC s’ha estat més agosarat.