“La trama es podria resumir en la frase noi mira noia, però crec en la senzillesa, la depuració. El repte serà veure si l’espectador pot acceptar aquesta simplicitat”. Ahir, José Luis Guerín presentava així a Venècia el seu nou film, En la ciudad de Sylvia, contemplació de rostres femenins per un home que busca la Sylvia del títol pels carrers d’Estrasburg. I el repte no és poc a la Mostra, tenint en compte que la producció catalana participa en la secció competitiva al costat d’un bon grapat de produccions nord – americanes i propostes com la macarrònica revisió de l’spaghetti western presentada pel director japonès Takashi Miike. Els festivals creen estranys companys de viatge en alguna de les seves jornades i ahir va ser un d’aquests dies, deixant a la sort dels cronistes com lligar Quentin Tarantino fent de pistoler a les ordres de Miike, José Luis Guerín i el nou film del quasi centenari director portuguès Manoel de Oliveira.

Conscient de la contradicció, Guerín va agrair la valentia del director del certamen, Marco Müller, d’incloure la seva proposta a competició. Ni en aquest punt de la seva carrera, després de l’èxit d’En construcción, explica el cineasta barceloní, ho ha tingut fàcil per assegurar el finançament d’En la ciudad de Sylvia, que la setmana entrant s’estrena a casa nostra. És aquesta permanència a la “perifèria industrial” el que el va portar a rodar en 16 mm. L’única manera, diu, de compaginar el cost d’un rodatge amb la seva concepció del temps.

Els carrers d’Estrasburg

“Necessito tenir el sentiment de la revelació als rodatges”, explicava ahir a Venècia, “l’espera per a mi és essencial”. Contràriament a un dels cineastes que evoca al film, Alfred Hitchcock, el pla no el porta fet de casa en arribar al set, ell és dels que “planten la càmera i esperen” que passin coses. En la seva nova pel·lícula aquestes esperes passen per les terrasses dels cafès, carrers i tramvia d’Estrasburg, seguint la mirada d’un jove decidit a retrobar una dona que el va enamorar. Creu reconèixer – la en els trets de Pilar López de Ayala, però el rostre de l’actriu espanyola no és l’únic en el qual Guerín s’entreté. De fet, el protagonista és el rostre femení en genèric, perquè “la imatge més potent al cine, per mi, és el canvi d’expressió en un rostre humà; és aquesta la qualitat més íntima del cine, la capacitat de fer somiar amb un rostre”.

Guerín es pren el seu temps, també, en contestar les preguntes de la premsa i dóna pistes per completar la proposta que fa a la pantalla. El cine, per a ell, és cosa de dos i espera que l’espectador hi posi de la seva part per portar – lo a “un terreny de serenitat en què es pugui interpretar el poder de la imatge i el so”. És el mateix que fa el protagonista d’En la ciudad de Sylvia, dibuixant esbossos dels rostres que contempla.

La seva experiència, explica, és infinitament superior com a espectador que com a director, i des d’aquest paper ahir es lamentava que moltes pel·lícules tinguin ara la contundència inequívoca d’un “cop de puny, pensats per ser oblidats ràpidament i poder encaixar el següent”. Amb cert aire melancòlic, tot i durar – li l’emoció de contemplar la nit abans el curt d’Antonioni Lo sguardo di Michelangelo, diu que a En la ciudad de Sylvia “no hi ha grans temes” com alguns dels que han tractat altres films a competició, referint – se, suposo, a la guerra a l’Iraq, la immigració o la corrupció del poder. Però aquest no ha de ser l’únic llistó davant de l’art. Conferenciant eficaç, posa un exemple de seguida per aclarir aquest punt: “És com si es digués que Vermeer és banal perquè pintava dones abocant llet”.

La forma, la mirada, és el primordial en el cine tal com l’entén Guerín i això és el que clama En la ciudad de Sylvia. Més terrenal, preguntat sobre per què les dones, explica que d’adolescent va començar a fer cinema en 8 mm “filmant bells moments de les meves amigues” i que més tard es va formar tant amb el cine de Chaplin i John Ford com amb Claudia Cardinale.

Sobre el gir d’En la ciudad de Sylvia respecte a En construcción, somriu i recorda que algú li va dir un dia que les seves pel·lícules imparells (Los motivos de Berta, Tren de sombras) són més silencioses que les parells (justament En construcción i Innisfree). En tot cas, li venia de gust el canvi “perquè portava cinc anys parlant de cine i immigració, cine i vivenda, etc.; cine social, vaja, però no de cine cine”.

I és clar que això és el que més li agrada, en una conversa on surten des de Muybridge i els germans Lumière fins a l’Amanecer de Murnau, Ford, Kiarostami i Erice, disculpant – se amb un somriure per si això, en pàgina, quedarà massa dens.

Homenatge a Oliveira

El cineasta barceloní, que té una exposició a la Biennal de Venècia relacionada amb la pel·lícula, porta dies ja a la Mostra, vibrant amb els films que s’acosten a la seva concepció del cine, com El romance de Astrée i Céladon d’Eric Rohmer – també a competició – , i pateix en silenci al vaporetto les converses dels periodistes i crítics. Per avui, vol repescar Cristóvao Colombo. O enigma d’Oliveira, degà dels cineastes europeus a qui la Mostra va retre ahir homenatge.

Amb una hora i deu (per a plaer dels copassatgers de Guerín), el film d’Oliveira és un prodigi de concisió en reflexionar sobre la història personal i col·lectiva a partir d’un personatge convençut que Cristòfor Colom era portuguès. El protagonista apareix en tres etapes de la seva vida i és el mateix director qui l’encarna en la vellesa, al costat de la seva esposa.