He passat quatre dies de vacances a prop del pueblo del president de la Generalitat, justament mentre ell tornava a Barcelona per a interrompre (només tres dies) les seves. No sé si el que he vist a Andalusia es correspon amb el que succeeix a tot Espanya, però la cara els canvia quan dius que ets de Barcelona: adopten una actitud de prudència, d’autoprotecció. No triguen a aparèixer els retrets per una suposada visita que el teu interlocutor ha fet a Catalunya amb la mala fortuna d’haver – se trobat amb algú que s’entestava a no parlar una altra cosa que català. Aquesta ja la coneixia, jo, però és curiós que l’anècdota encara perduri. Després els deixes anar que, si vénen a Catalunya, poden arribar a ser presidents de la Generalitat i moderen una mica el to, sense deixar de treure el tema lingüístic sempre que poden. Aquesta incapacitat de comprensió, aquesta desinformació total, aquesta desconfiança profunda cap a Catalunya, és el que he trobat prop del pueblo de Montilla (a banda de banderes, himnes i crits de “Viva España” en cada festa major). El president recriminava ahir mateix a Felip Puig haver parlat del pueblo en referència a les molt honorables vacances, tot recordant – li que “Catalunya s’ha fet gran i plena gràcies a l’esforç de molts immigrants”. Però potser és hora de deixar de banda tanta hipocresia. I també que algú digui que a Santa Coloma, a l’Hospitalet o a Cornellà els alcaldes que ha escollit la població d’immigrants (en llenguatge presidencial) han estat persones com de Madre, Corbacho i Montilla: en definitiva, sempre gent seva. I afegim – hi que, vistos els dèficits d’infraestructures (i d’altres menes) que patim, potser el que succeeix és que els catalans també hem vist gràcies a què i a qui s’ha fet gran i plena Espanya. I ja en tenim prou.