El dia 9 de juliol en aquestes mateixes pàgines publicava un article que vaig titular Immigració i economia. Crec que el que deia és cert però em va quedar, desprès d’escriure’l, una certa recança que he anat covant aquests dies i al final m’he decidit a formular – ne els trets principals. La tesi principal d’aquell article era que l’entrada constant a la nostra economia de mà d’obra barata i poc o gens qualificada ens permetia anar fent, fins i tot bé, però eliminava un estímul important per aspirar a millorar la productivitat del nostre sistema econòmic – produir cada cop més valor per persona ocupada, que és la bona via per crear continuadament més riquesa, més progrés i mes benestar – amb una estratègia similar a la que ha produït els grans èxits d’Irlanda o Finlàndia. Crec que aquesta proposició és certa i que els que ens volen fer creure que no és així o l’erren o ens volen fer passar bou per bèstia grossa. Però aquesta anàlisi, que és certa – penso – , ara i aquí tal com estan anant les coses, és incompleta. I ho es perquè conté una hipòtesi implícita: que els immigrants, com a elements productius, tenen les característiques que tenen – formació, entrenament, habilitats productives – i que tot això és estàtic. Seria una concepció de les persones molt mecanicista i per això mateix incompleta, malgrat que probablement útil per una anàlisi a curt i mig termini com aquella.

LA REALITAT NO ÉS NOMÉS AQUESTA. La realitat és que les persones porten, i aporten, a la societat els seus projectes de futur, ganes de millorar ells i els seus fills, empenta i dinamisme… És a dir, tot allò que fa que la societat vagi endavant. I cal adonar – se que tot això els que emigren ho solen tenir en un grau molt elevat. Fa pocs dies llegia en un diari un petit reportatge sobre una noia d’origen marroquí que viu a Tarragona. Havia vingut fa uns anys amb els seus pares. Aquest estiu la noia volia treballar de cambrera per poder – se comprar un portàtil i estava il·lusionada perquè al setembre començaria a estudiar dret; segur que serà una bona advocada. O bé la meva veïna a Premià: pares d’origen gambià que van venir quan ella era molt petita i que l’altre dia m’explicava que, amb una beca, podrà començar medicina el curs vinent. Serà una bona metge.

ÉS LA SUMA O, MILLOR, LA INTEGRAL de tots els projectes, il·lusions i dinamisme de les persones el que configura el futur del país a mig i llarg termini, però aquest procés d’integració dels futurs personals en el futur general no és fàcil, no es produeix automàticament i és molt arriscat confiar – lo simplement a l’espontaneïtat, tal com va ocórrer a Catalunya – perquè el país no disposava de cap instrument polític – amb altres onades migratòries que afortunadament han tingut resultats globalment prou bons. Cal crear les condicions perquè aquest procés produeixi els efectes positius que potencialment té. La pregunta crucial és: quines són aquestes condicions? La resposta és molt complexa i conté probablement components molt decisius en els terrenys d’actitud social, integració cultural i lingüística, bagatge històric i religiós dels uns i dels altres… Aquest és el gran debat que amb serenor hauríem d’estar fent. A mi em sembla que els components de la resposta més evidents en el terreny de la economia són aquells que condueixen a no capolar l’empenta i les ganes de fer – se un futur millor que han dut els que vénen a cercar una millor vida per a ells i els seus fills. Concretem: hem de continuar sent – o tornar a ser, o ser més, triïn vostès el que vulguin – una societat on amb el treball, la preparació i l’esforç es progressa, on allò que se n’ha dit l’ascensor social funciona. Una societat de drets però també de deures que han de ser assumits pels nouvinguts. Una societat on l’esforç i el treball condueixin a la millora i al progrés. Però encara hi ha una altra condició que és més responsabilitat nostra que dels nouvinguts; hem de ser una societat que faci goig des del punt de vista de la seva perspectiva present i futura i per tant que sigui atractiu incorporar – s’hi, que generi ganes d’adherir – s’hi. Aquesta condició només es pot complir s’hi hi ha un projecte col·lectiu, si el país sap cap on va – o cap on vol anar – amb l’adequat grau de consens; “la feina ben feta no té fronteres” o “el nostre món és el món” eren consignes que tenien aquest sentit. I la pràctica diària és encara més important que les consignes; una societat permissiva amb els incívics amb l’excusa de la modernitat, on els fills de bones famílies es fan okupes i on la inseguretat deguda a petits delictes és un fenomen quotidià no pot ser atractiva com a objecte d’adhesió per a uns immigrants que han vingut per crear – se, amb el seu esforç, una vida millor. Una societat on crear un petit negoci sigui més difícil que a Califòrnia – o a Aragó, dit sigui de passada – no pot aprofitar el potencial d’empenta i ganes d’anar endavant del seus ciutadans, els nouvinguts i els que hi són des de fa una o deu generacions. Si aquella veïna meva, que ara vol començar medicina, veu que els seus amics passen de tot i els seus pares – catalans de tota la vida – els ho consenten, a quines conclusions arribarà? Pensarà que els nostres valors són atractius i voldrà incorporar – s’hi?

AQUETS SÓN – EM SEMBLA I A TÍTOL DE MOSTRA – els grans temes de debat que en el terreny econòmic – i si hi donem bones respostes – poden transformar els problemes que descrivia en l’article anterior, que són certs, en una nova empenta per el nostre país, tal com va passar amb anteriors onades immigratòries on el somni català va jugar un paper decisiu. Però perquè aquesta positivació sigui una realitat cal lideratge social i polític, sentit de país, visió de futur… De nosaltres depèn.