PRINCIPIANTS · La majoria d’estrangers confessen que van començar a treballar sense saber ni dur una safata SOBRE LA MARXA · “Els responsables de l’establiment em van ensenyar com havia de fer la feina”, diu Zakaria Bennour EXPLOTATS · “És un treball molt esclau”, diu Jony Padilla, que fa dotze hores al dia

Entre la manca de gent del país que vol treballar en el sector hostaler i la demanda dels hostalers i restauradors en temporada d’estiu, entrar en un bar o restaurant de la costa catalana i ser atès per un treballador forà és gairebé la mateixa cosa.

Una de les primeres persones que el client veu quan entra al restaurant Baviera de Platja d’Aro és en Zakaria Bennour. És marroquí, té 28 anys i en fa cinc que treballa de cambrer en aquest establiment. Parla quatre idiomes, té feta la selectivitat a Granada i va començar els estudis de turisme a Sant Feliu de Guíxols. “Necessitava una feina per compaginar amb la carrera i la de cambrer és fàcil d’aconseguir perquè no et demanen gaires requisits”, admet en Zakaria, que quan va començar no tenia cap mena de formació. “Els responsables de l’establiment em van ensenyar quin era el funcionament de la feina”, afegeix. Després d’uns mesos compaginant estudis i feina, en Zakaria va acabar aparcant la carrera de turisme: “És massa dur, has de treballar moltes hores i caps de setmana”.

Tot i que no és el seu cas, aquest jove cambrer assegura que coneix immigrants que cobren menys per fer la mateixa feina que una persona d’aquí. “La responsabilitat no és de l’empresari, sinó de l’immigrant per acceptar – ho”, puntualitza. Una afirmació que també comparteix en Jony Padilla, un hondureny de 25 anys que va arribar a Sant Feliu de Guíxols el 2004 i que treballa al juliol i l’agost en un restaurant del càmping Riembau de Platja d’Aro i la resta de l’any de manobre: “La feina de cambrer m’ajuda a desconnectar del que faig durant tot l’any”. Tot i així, ara per ara en Jony no vol centrar només la seva vida en el món de la restauració, perquè ell va estudiar per ser ferrer. “Quan vaig començar no sabia res de la professió de cambrer, vaig anar aprenent – ne sobre la marxa”, explica. En Jony també assegura que “és una feina molt esclava”: treballa dotze hores diàries els set dies de la setmana i admet que els gustos dels clients d’aquí són “diferents”. “El primer dia que algú em va demanar un cafè amb gel em vaig posar a riure”.

Buscar la tranquil·litat a Cambrils

Un turista anglosaxó ha après a demanar un tallat en castellà i s’acosta a la barra del Cafè del Port de Cambrils per posar – ho en pràctica. La resposta en anglès de la cambrera és d’acadèmia, però de seguida el tractament de vós la delata. Nascuda a Santiago de Xile, i cansada d’inseguretat i misèria, la Sandra Pino va arribar fa més de tres anys a la Costa Daurada i va canviar la feina a l’oficina d’una empresa i les classes d’anglès per a adults per una safata plena de gelats i refrescos. I, com a mínim, ha aconseguit triplicar el sou, que ara està al voltant dels mil euros, tot i que a l’estiu s’incrementa força. “Vaig arribar de vacances, se’m van anar acabant els diners, vaig provar de fer de cambrera i li vaig trobar el gust, sobretot en el bon tracte dels clients”, explica. Llicenciada en filologia anglesa, domina també el francès, i el català a mitges. Treballa una mitjana de nou hores, però no ho compensa el sou només, ja que assegura que ha deixat enrere les desigualtats de Xile i ha guanyat tranquil·litat per a ella i per al seu fill de nou anys.

A la plaça del Pòsit de Cambrils una parella d’italians és propietària d’una gelateria artesanal. Els cambrers són tres germans romanesos. La petita, la Nicoleta Cirstea, amb la majoria d’edat complerta de fa poc, fa tres mesos que hi ha entrat a treballar. Fins ara havia fet d’ajudant de cuina en un restaurant, on sobretot rentava plats. “M’agrada servir perquè parlo amb la gent i milloro el castellà i el català, que ja començo a entendre”, comenta. La jornada comença a primera hora de la tarda i no acaba fins a mitjanit com a mínim, sobretot els caps de setmana, quan els clients es multipliquen. Reconeix que és cansat, però que no té res a veure amb les tasques que feia a la fàbrica pròxima a Bucarest on fa uns anys guanyava bastant menys d’un euro a l’hora, poc més de 150 al mes, per rentar i envasar xampinyons. Aleshores compaginava la feina amb les classes a l’institut, que finalment va deixar per venir a Catalunya.