A la llatina, agitant banderoles, vestits de gala i en un caos reverencial, desenes d’equatorians van donar la benvinguda ahir al port al president Rafael Correa. L’escenografia havia transportat la comitiva – procedent de Madrid – unes milles mar endins per arribar amb tots els honors del cartró pedra. Correa visita l’èxode de la misèria. Els set – cents mil equatorians que viuen a Espanya somiant tornar, però que ja mai seran com quan van marxar. Per sort. Com els ha passat i passarà a tots els emigrants, als quals el viatge modifica i dóna l’oportunitat de tenir futur. Correa és un populista en sintonia amb el veneçolà Hugo Chávez i el bolivià Evo Morales, que pretén fer la revolució dels pobres armat amb el convenciment de la injustícia i l’autoritarisme dels revolucionaris. La seva retòrica és de campanya permanent, amb referències a la “llarga nit neoliberal”, advertiments als inversors estrangers perquè marxin si no volen renegociar els contractes petroliers i avisos contra els mitjans. Un aprenent de bruixot chavista. Un llenguatge antic, que encara funciona a l’Amèrica Llatina de la misèria.

Abans de l’arribada, el consolat demana per escrit les preguntes per a la roda de premsa. Òbviament, el cronista no contesta, i el president respon a tot com un fibló. Amb la mateixa convicció amb què planta cara a un Congrés corrupte amb partits en crisi i sense suport al president. Amb el mateix autoritarisme amb què reforma la Constitució a força de decret. La revolució no és ell, sinó els milers que envien les transferències als fills dels quals no gaudeixen i aprenen a estimar i odiar aquesta societat de la qual ja són part.