El Banc d’Espanya s’ha afegit a l’orfeó dels que ens volen fer creure que la immigració que estem tenint està fent una contribució positiva a l’economia del país. Crec que l’afirmació és falsa i com que em sembla que això és prou clar no puc deixar d’atribuir aquella afirmació a una consigna que, en la més benèvola de les interpretacions, respondria a la onada de bonisme que des de fa temps ha envaït l’expressió d’opinions publiques. Sembla com si ningú no s’atrevís a explicar que aquesta immigració – la que tenim i com la tenim – ens perjudica també econòmicament.

NO ES TRACTA DE NO RECONÈIXER el drama humà que hi ha al darrere del fenomen migratori, ni de fer ulls clucs al problema – de fons – de l’enorme desigualtat que hi ha entre la riba nord i la riba sud de la Mediterrània. Al contrari, cal cercar solucions – i implantar – les – al problema de base i també cal pal·liar – ne els efectes immediats, però és del tot negatiu que ens intentin convèncer que el fet d’aquesta immigració és bo per a l’economia; primer perquè, com he dit, no és veritat i segon perquè, com qualsevol diagnòstic errat, comporta teràpies equivocades.

MIRARÉ DE NO INUNDAR EL LECTOR amb xifres, però no hi ha més remei que donar – ne per objectivar el problema. És cert que l’economia espanyola ha crescut en els darrers anys, de fet en renda per càpita ha crescut en els darrers onze anys un 33,1%, que vol dir un creixement anual mitjà acumulatiu d’un 2,6%. Això és molt o poc? Tenint en compte que la nostra economia no era de les més avançades d’Europa, cal que ens comparem amb economies que tampoc ho eren fa onze anys. He triat per comparar – nos – hi Irlanda i Finlàndia; la primera era una economia essencialment agrària i la segona havia tingut pràcticament un sol client – l’ex – Unió Soviètica – , al qual venia fusta, pasta de paper, acer transformat, i a principis dels noranta es va trobar sense client: el client s’havia esfumat. Doncs bé, en el període d’onze anys considerat la renda per càpita d’Irlanda ha crescut un 89,3%, que vol dir un creixement anual acumulat d’un 6% i Finlàndia ha crescut un 46,4%, que anualment vol dir un 3,5%. Tots dos països se situen ara en rendes per càpita absolutes que pràcticament doblen l’espanyola. Som molts els que, preocupats pel problema de la competitivitat, atribuïm els èxits d’aquestes dues economies al fantàstic progrés de la seva productivitat.

EN LES ECONOMIES AVANÇADES – aquelles amb les quals hem de competir – més productivitat no vol dir treballar més de pressa, vol dir ser capaços de produir (i vendre) productes o serveis que obtinguin més ingressos per hora treballada o per persona ocupada si les hores són similars. Doncs bé, en el cas d’Irlanda la productivitat ha crescut en els darrers onze anys un 40,8% (3,2% anual) i en el de Finlàndia un 27,4% (2,2% anual). A Espanya, en canvi, la productivitat ha crescut un 4,8% en onze anys, que vol dir un creixement anual de només un 0,43%! Avui un treballador irlandès genera amb el seu treball un 70% més de valor que un treballador espanyol, i un finlandès un 59% mes. És en aquestes grans diferencies de productivitat on rau el nostre problema.

L’ECONOMIA ESPANYOLA HA ESTAT REBENT en els darrers anys un input permanent de mà d’obra barata que li ha permès anar fent mentre que països com Irlanda i Finlàndia no tenien més remei que espavilar – se i transformar – se per donar sortida a allò que millor sabien fer o sabien aprendre a fer: productes i serveis amb marges cada cop més alts. Competir a base de mà d’obra barata ho sap fer tothom; competir creant i produint productes o serveis de més valor és el que fan els intel·ligents, els esforçats… O els que saben interpretar millor els reptes del futur.

ÉS BEN CLAR QUE L’ENTRADA PERMANENT de mà d’obra barata ha tret l’estímul d’evolucionar en la direcció irlandesa o finlandesa perquè, al final, a una mà d’obra barata sempre ens guanyarà algú, tret que acabéssim ensorrant el país. Tot el raonament l’he fet per al conjunt de l’economia espanyola, però és perfectament aplicable a la catalana.

PER A NOSALTRES, TAMBÉ, EL FUTUR només pot passar per la millora permanent de les habilitats i qualitats dels nostres treballadors i empresaris, per tal de produir productes i serveis més valuosos per persona ocupada i per a això la immigració que tenim no és precisament beneficiosa. A finals de la dècada dels noranta Catalunya, que era el 19% de l’economia espanyola, representava pràcticament el 30% de les exportacions de l’Estat, amb continguts relativament alts i creixents de productes avançats; l’Instituto Nacional de Estadística publicava que el 26% de les empreses “innovadores” eren a Catalunya. Tot això sostenia una economia, la catalana, que malgrat tenir sous més alts que el conjunt d’Espanya era més dinàmica i evolucionava en la direcció adequada.

ELS ESTÍMULS DE L’ENTORN SÓN MOLT IMPORTANTS per configurar els hàbits (estratègies?) de les empreses. Finlàndia va ser estimulada pel desastre de quedar – se sense client, va afrontar el repte i se n’ha sortit, entre altres coses potenciant l’alta qualitat de la seva mà d’obra. Hi ha estímuls durs però positius, hi ha també estímuls tous i negatius, com per exemple anar injectant a l’economia una mà d’obra barata i de baixa qualificació. Tot el que he dit és matisable, s’hi pot estar més o menys d’acord, però crec que no podem deixar de pensar en aquestes variables de cara al nostre futur… Són decisives.