L’atemptat que ha causat la mort al Líban de sis soldats de l’exèrcit espanyol, tres d’ells colombians, obre de nou el debat sobre la participació espanyola en missions de pau. Aquest atemptat eleva a 135 el nombre de baixes militars espanyoles a l’estranger, si bé la majoria d’aquestes morts han estat fins ara per accidents. En atacs premeditats sí que van morir almenys 5 dels 19 espanyols que van perdre la vida a Bòsnia sota foc d’artilleria o franctiradors croats. Amb els tres colombians morts diumenge ja són cinc els soldats de l’exèrcit espanyol immigrants llatinoamericans morts en l’últim any, el primer dels quals va ser el peruà Jorge Arnaldo Hernández, mort a l’Afganistan el 8 de juliol. Element que hauria de fer reflexionar els qui interpreten el fenomen migratori com una amenaça.

PERÒ, DEIXANT DE BANDA AQUEST FET i la solidaritat que s’hauria de manifestar vers les víctimes, aquest atac significa un fort cop per a la política de Defensa espanyola i el debat sobre la presència de tropes en missions de pau. Els 1.080 militars espanyols desplegats allà formen part de la Força Interina de les Nacions Unides, sobre la qual hi havia un consens entre la classe política en la conveniència de participar – hi. Acord que no és unànime en el cas de l’Afganistan, d’on, en no diferenciar – se la lluita antiterrorista dels Estats Units de la simultània missió de suport al govern afganès, forces com Iniciativa per Catalunya i Izquierda Unida demanen la retirada de les tropes. Ara sentirem veus demanant la retirada de les tropes. Poden tenir part de raó, però, per una qüestió de responsabilitat amb la missió acceptada, aquest debat no es pot fer, ni canviar de parer, el dia que hi ha hagut morts.

EL LÍBAN ÉS EL MICROCOSMOS MÉS COMPLEX del Pròxim Orient, on es gesten i interfereixen directament o de retruc tots els conflictes de la regió. El Líban es veu afectat pel que passa als veïns d’Israel i Palestina, on les coses sembla que sempre poden empitjorar, ara amb la guerra civil interpalestina i un evident apropament entre Hamàs i Hezbol·lah. Al Líban hi viuen, en camps de refugiats i privats de tots els drets, centenars de milers de refugiats palestins, que han perdut l’esperança de tornar a casa, però veuen com l’Estat libanès continua tractant – los com a estrangers. I en un d’aquests camps, el de Narh al – Bared, s’hi va instal·lar un grup pròxim a Al – Qaida, Fatah al – Islam, que s’ha enfrontat durant setmanes a l’exèrcit libanès, utilitzant com a ostatges la població. El Líban és, també, un actor important en el conflicte entre xiïtes i sunnites, que té tant a veure en el que passa a l’Iraq i en el lideratge que l’Iran d’Ahmadinejad està aconseguint arreu del món musulmà amb el pols nuclear i el seu desafiament a Israel.

LA POLÍTICA LIBANESA ESTÀ HIPOTECADA per la tutela siriana, país que va haver de retirar les tropes i a qui s’acusa d’estar darrere de l’assassinat del primer ministre Rafik Harari. Aquesta rivalitat amb Síria manté bloquejades des de fa mesos tota l’activitat política i les institucions libaneses. Per una banda, hi ha Hezbol·lah, aliada amb les milícies cristianes del general Michel Aoun, i per l’altra, el govern proocidental del sunnita Fouad Siniora.

DONAT QUE HEZBOL·LAH HA CONDEMNAT L’ATAC als soldats espanyols, s’acusa Fatah al – Islam, la nova franquícia d’Al – Qaida, que ha protagonitzat els combats contra l’exèrcit libanès. Malgrat que Hezbol·lah hagi condemnat l’atac, aquest grup xiïta de vegades s’ha caracteritzat per dir una cosa i fer just el contrari. Per això, no s’ha de descartar la implicació dels xiïtes libanesos en l’atemptat. Recordem que, si algú ha sortit reforçat de la lamentable situació que pateix el Líban des de la guerra amb Israel, ha estat Hezbol·lah. Així són les coses, en aquest Pròxim Orient democràtic que va prometre el president Bush en ocupar l’Iraq i acabar amb el lideratge d’Arafat. Els únics que s’han beneficiat de la desestructuració del Pròxim Orient són els xiïtes radicals de l’Iran i el Líban, els islamistes de Hamàs que han fet de Gaza el seu Estat, i Al – Qaida, que té homes arreu disposats desestabilitzar la regió.