Existeix a Espanya una ultradreta racista i xenòfoba? I tant!! Però mai no havia aixecat el cap, electoralment parlant, per dos motius: 1) la impresentabilitat dels seus líders, i 2) votar ultra estava mal vist. Però ara això ha canviat.

Una de les conseqüències més evidents de l’aznarisme ha estat la nacionalització d’Espanya. I sense manies. Molts han perdut la vergonya de dir públicament el que sempre havien pensat en privat. Només cal veure l’excitació del franquisme sociològic que surt a manifestar – se. Sigui per un títol esportiu, per una qüestió social o per un tema polític.

El PP sap que per guanyar les eleccions espanyoles ha d’ocupar tot l’espai ideològic que va des de la ultradreta fins al centredreta. Això provoca que la ultradreta autèntica no tingui terreny per córrer. Resultat? Han inclòs al seu discurs la demagògia antiimmigració. Vaja, que per vendre patates han hagut de fer una amanida russa. Això a les municipals els ha proporcionat vots de gent que mai no s’havia plantejat menjar patates. Vegi vostè el cas de Vic.

Però, un cop més, la realitat deixa en ridícul els defensors de les idees ridícules. Ells, defensors de la “gran nación” pura. Ells, pares de l’argument: “Els estrangers vénen a robar – nos la feina”. Ells, racistes i xenòfobs, veuen que la seva estimada Espanya la defensen els immigrants que tant rebutgen.

L’Exèrcit espanyol té actualment 4.300 soldats immigrants, un 5,5% del total. Aviat seran el 10%. A les missions de risc, com a la del Líban, un 30% de la tropa és estrangera. Amb percentatges com aquests és normal que tres dels assassinats a Jiam fossin d’origen colombià. Pel mateix motiu que és normal que, quan ETA rebenta l’aparcament d’un aeroport, els morts siguin dos treballadors immigrants.

N’hi ha que avui ploren per uns soldats els quals repudiaven com a éssers humans. Són els mateixos que presenten querelles i més querelles per salvar un bon nom que ningú no ha deshonrat. Quina llastimeta que fan, pobrets.