Especulació, prostitució, pederàstia, racisme, conflictes religiosos… Però també música, poesia, art, nostàlgia d’un passat que es resisteix a desaparèixer, esperança i un enorme potencial humà. Tot això apareix al Raval retratat per un dels seus habitants, el cineasta Antoni Verdaguer. Potser per aquesta diversitat de Ravals que conviuen, la pel·lícula que ha dirigit es titula Raval, Raval… Amb un to documental, el director de L’escot i La teranyina relata set històries fictícies protagonitzades per actors amateurs i personatges reals del barri, parlades en vuit llengües a la versió original: català, castellà, àrab, urdú, portuguès, anglès, francès i wòlof (llengua del Senegal). S’estrena demà a Catalunya, amb més de dos anys de retard i amb una polèmica.

Pere Doménech, el productor executiu de ‘Raval, Raval…’, diu referint – se a vostè que “rotundament, no tornarem a treballar junts”. Què ha conduït a aquesta situació?

Jo tenia un projecte amb la productora Iris Star que es retardava i em van dir de fer mentrestant una cosa més barata, un documental. Jo, que sóc veí del Raval des de fa uns anys, els proposo un documental sobre el barri. A mesura que hi treballo, els proposo de ficcionar una part de les set històries que inclou el guió, i a ells els sembla bé. Arribem a un acord, comencem el rodatge i l’estiu del 2004 només falten un parell d’escenes per rodar, a la Paloma i al Palau.

Fins aquí tots d’acord, doncs.

El problema sorgeix quan, després de l’estiu, em diuen que les dues escenes no es rodaran i que han fet un muntatge diferent del que havia previst. En veure’l, m’adono amb sorpresa que hi ha escenes tallades, la història és absolutament incomprensible. A més, té un cert to que dilueix el discurs integrador que jo proposava. M’afecta professionalment i ideològicament.

Com va reaccionar?

Em vaig queixar i vaig dir que em negava a firmar la pel·lícula com a director. Em van arribar a posar una querella criminal per amenaçar – los, que el jutge va desestimar: va considerar que només defensava la meva obra com a creador.

Per què creu que volien fer aquests canvis?

Per estalviar diners i perquè políticament i ideològicament tenen punts de vista molt diferents. La qüestió és que si jo no firmava la pel·lícula, no s’estrenava, i vam arribar a un acord.

Ha fet, doncs, la pel·lícula que volia?

Sí. I ha estat presentada amb molt d’èxit al Festival del Caire, on s’han interessat molt pel tema de la convivència entre l’islamisme i el cristianisme.

Parla de moltes altres coses. ¿Es pot dir que és un cant elegíac per un món que desapareix?

Més que desaparèixer, el Raval es transforma de forma molt accelerada, i perd l’encant canalla de locals com la Bodega Bohemia o La Paloma, de la confluència entre immigrants, bohemis i professionals lliberals… Són coses que es van perdent, i que intento recuperar a través de sis o set històries que recreen fets reals i altres que no ho són, però que podrien passar perfectament. El més difícil de tot va ser lligar les històries. Totes tenen, a més, diferents intensitats dramàtiques: més subtils, més de sang i fetge, més comèdia… fins i tot hi ha una part de musical. Hi apareixen uns 110 personatges, el 70% dels quals s’interpreten a si mateixos.