La geografia és una disciplina que es basa en els càlculs exactes de la distància entre un punt i un altre. Però aquesta exactitud desapareix dels nostres cervells així que els mapes esdevenen representacions mentals. La distància i la proximitat és relativa i de vegades, oh miracle, coincideixen en un sol punt de la geografia. El Marroc és bon exemple d’aquesta relativitat, ja que per als catalans, és alhora un país ple de llunyanies i de proximitats.

UN INDICADOR DE COM ENDRECEM LES GEOGRAFIES culturals és el resultat de l’eurobaròmetre publicat l’octubre passat sobre La Unió Europea i els seus veïns. La percepció del veïnatge que tenen els europeus els porta a situar com a països veïns Ucraïna, Rússia i Bielorrússia (que no tenen cap frontera tocant a la UE), mentre que països amb frontera comuna com el Marroc o Algèria no són pas percebuts amb el mateix grau de proximitat. L’informe de l’eurobaròmetre destaca el fet que a l’Estat espanyol només un 44% de les persones enquestades identifica el Marroc com un país veí de la UE.

AQUESTA PERCEPCIÓ GEOGRÀFICA DEL VEÏNATGE és una mesura de com s’estableixen les relacions al món. Per dir – ho sintèticament, en el món actual hi ha relacions comercials que uneixen els negocis, fronteres que separen les persones i prejudicis que allunyen les cultures. Aquesta paradoxa afecta especialment la regió mediterrània. Certament, el Mediterrani és una de les regions del món amb unes disparitats socials, econòmiques i demogràfiques més grans a pocs quilòmetres de distància. Alhora, és una de les regions en què la diversitat manté trets comuns més notables. Ni la intensitat de les migracions, però, ha permès apropar mentalment la riba nord i la riba sud.

LA RELACIÓ ENTRE EL MARROC I CATALUNYA està marcada per aquesta gran contradicció: la proximitat en el terreny dels negocis coincideix amb la distància en el terreny cultural. Així, mentre la societat en general es mira els “moros” amb recel, hi ha un conjunt d’iniciatives de gran calat que fan de Catalunya i el Marroc països amb un veïnatge estratègicament molt important, en el context mediterrani i també de la Unió Europea. Cal pensar que el Marroc és un dels països que ha evolucionat més en els darrers anys i que està aconseguint un desenvolupament econòmic i social més accelerat en aquesta riba sud. No és estrany, doncs, que aquest país aposti per tenir un estatut avançat de relacions amb la UE, en el marc del partenariat euromediterrani. Un estatut que podria arribar a anar més enllà del que té actualment Turquia.

NO HAURÍEM DE PRENDRE COM UNA ANÈCDOTA que el seminari UE – Marroc: per un estatut avançat tingués lloc a Barcelona aquest mes de març. Organitzat per l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed), el seminari va comptar amb una àmplia representació ministerial i amb la participació de la comissària europea de Relacions Exteriors, Benita Ferrero. Catalunya, dins la Unió Europea, és dels països amb més projecció econòmica al Marroc, tal com va explicar el vicepresident de la Generalitat en l’obertura del seminari. Les inversions de Catalunya al Marroc són de les més importants que té a l’exterior (un 65,4% de la inversió directa de l’Estat espanyol). I en el capítol d’exportacions és el tercer país, després d’Andorra i Portugal. A escala europea, Catalunya és un dels territoris que més inverteix i exporta al Marroc.

LES INICIATIVES INSTITUCIONALS no estan al marge d’aquesta relació econòmica estreta. Fa 17 anys que hi ha una oficina del Copca a Casablanca, i l’any passat es va obrir a Tànger una de les poques oficines SILO (Servei d’Intermediació Laboral en Origen) que tenim al món. La cooperació també és un terreny en què Catalunya està molt compromesa, tant en el terreny institucional com de la societat civil. També en el terreny cultural, que inclou un treball encomiable per promoure el reconeixement de la diversitat cultural al país veí, al voltant de la cultura amazig. Però per al gran públic català, el Marroc continua essent un país a molta distància, vist amb unes ulleres muntades sobre un munt de prejudicis. Uns prejudicis que corren el perill de valorar com un èxit propi la capacitat de fer negocis allà, i com un fracàs aliè les dificultats que hi hagi aquí per a la integració de la població immigrada marroquina. No oblidem que és la més nombrosa a Catalunya.

AIXÍ DONCS, NO N’HI HA PROU DE TREBALLAR els aspectes econòmics i de cooperació allà. Cal entendre que la transcendència d’un acostament econòmic i institucional del Marroc a la riba nord del Mediterrani, amb Catalunya com un soci preferent, no és sostenible a la llarga sense atacar els prejudicis socials que generen distàncies en el terreny de les relacions culturals i humanes.