TOT I QUE L’ELEVADA ABSTENCIO A LES ELECCIONS DEL 27 – M VA SER GENERAL A TOT L’ESTAT, A CATALUNYA I ESPECIALMENT A LA CIUTAT DE BARCELONA ENCARA VA SER MÉS GREU. UN FET AIXI HA DE FER REFLEXIONAR A LA CLASSE POLITICA, MÉS ENLLA DELS RESULTATS DE CADASCU Més enllà dels resultats de cadascú, la relfexió entorn a les passades eleccions és urgent per l’elevada abstenció… Si bé el descens participatiu és general a tot l’Estat, és especialment greu a Catalunya, amb un 53,8%, és la més baixa de tot l’Estat.Barcelona, amb un 51,1%, és la província amb menys participació..

No es pot dir que sigui absolutament nou. Per entendre el baix índex de participació d’aquestes eleccions cal recordar que s’arrossega un cicle que va començar amb el referèndum estatutari (48,8%) i les eleccions al Parlament (56%,). L’abstenció és un fenomen estructural arreu d’Europa, on habitualment no vota el 25% del cens. A Espanya i a Catalunya, a aquest 25%, cal sumar – hi 15 punts més d’abstenció. Aquestes eleccions, però, a aquests percentatges habituals s’hi ha afegit un 10% més d’electors/es que no voten. I un percentatge que a més va per barris. En les darreres eleccions destaca una increment del diferencial entre barris com Pedralbes i el Raval o Torre Baró de més de 20 punts.

Al final, un clima d’abstenció i cansament, que agreuja una situació heretada, i que es tradueix en una abstenció del 46,2%, la més alta fins ara en unes eleccions locals a Catalunya (cal recordar, però, que el 1999 ja va ser del 44,4%). I a diferència de les eleccions al parlament, ara ja es pot dir que totes les forces polítiques perden vots absoluts respecte a les darreres eleccions.

Les causes de l’abstenció són diverses, no hi ha una única causa: L’expressió de desafecció política pot tenir diferent raons: debat polític endogàmic, amb poca relació amb problemes socials de fons…No han estat «primàries» de les eleccions al Parlament, cas del 2003; ha desaparegut l’efecte mobilitzador anti – PP (guerra Iraq, etc.) a Catalunya, que fa quatre anys va ser important; l’acumulació de conteses electorals en poc temps; el clima de frustració o desconcert que en alguns sectors han produït les declaracions i opinions al voltant del procés de l’Estatut. Sigui per les raons que siguin, hi ha un creixent malestar, que es canalitza amb vot en blanc, o en un increment de l’abstenció, una apatia que és superior en els barris més populars, i que acaba suposant la renúncia a entendre la política com un instrument per transformar.

Per això, davant aquest malestar democràtic hauríem de donar diverses respostes. Una primera resposta hauria de ser la dels actors polítics que han situat el debat en el terreny de la declaració més que en el de la proposta, no aconseguint que la ciutadania veiés en les properes eleccions la solució als seus problemes.En aquest context, ens cal menys tàctica i més idees, menys regat i més valors i ideologia. En aquest sentit, la baixa participació de les classes populars obliguen no a repensar les propostes cap als sectors més desafavorits, sinó a exigir un nou eixamplament d ‘Estat del benestar. Els diferencials en participació demostren que en barris on vota només el 35% de la gent, no hi ha ni cohesió social ni la democràcia més bàsica. Un cop s’ha produït la transformació urbanística de les nostres ciutats la prioritat ha de ser les persones per davant de la pedra. Per altra banda, el fenomen de la immigració, ha estat el principal factor en la generació de riquesa dels darrers anys, però ha concentrat les tensions en determinats barris. Així, aquesta nova situació exigeix que aquest eixamplament de l’Estat del benestar arribi arreu, multiplicant els recursos en l’escola pública, en polítiques d’habitatge que eviti la «guetització», en atenció social. Davant del discurs fàcil que es redueix al «cal expulsar» o «cal tancar – los en determinades zones», amb propostes que són irrealitzables, però que en canvi alimenten la xenofòbia, cal que ja no l’esquerra, sinó les forces democràtiques, responguem des de la necessitat d’eixamplar l’Estat del benestar. A aquestes polítiques se li hauria de sumar una pràctica d’obligacions, així com l’extensió dels mateixos drets, incloent el dret de vot, per així garantir de fet i de percepció que el nostre veí sigui percebut com un igual. Resoldre bé el fenomen de la immigració, no només pot suposar que aconseguim incloure als que han arribat, sinó també a que aquells que avui no voten.

A aquestes responsabilitats se li suma un pensament mediàticament dominant que fa de la crisi de la política un terreny comú on trobar – se. Al final ens podem trobar a tertúlies de tots els colors i de tots els mitjans que aquest lloc comú està «en el tots són iguals», en el «tots faran el mateix», valorant més el soroll que les opcions de model diferent que es puguin tenir amb models escolars, sanitaris o de mobilitat. A títol d’exemple, i sent un element més, quan es parlava en els mitjans de titularitat pública de la imposició de blocs en la informació, es parlava d’una imposició dels partits, obviant la postura diferenciada, respecte a aquest tema de més d’una força política.

Joan Herrera és portaveu d’Izquierda Unida – ICV al Congrés i vicepresident d’ICV – EUiA.