Escric aquest article empaitat pel temps, quan a la pantalla del televisor encara ballen les xifres dels regidors obtinguts per les diverses forces en les poblacions situades més enllà de la corona metropolitana.

Per damunt de qualsevol altra, hi ha una dada que se m’imposa. La xenòfoba Plataforma per Catalunya (PxC) s’ha convertit, amb gairebé un vint per cent dels vots, en el segon partit de la ciutat de Vic, a la capital d’Osona, on ha passat d’un a quatre regidors. També s’ha consolidat en altres poblacions on ja tenia presència municipal, com el Vendrell, amb quatre regidors, o Manlleu, amb dos. I ha entrat per primera vegada als ajuntaments de Manresa, Olot, Tàrrega i d’altres municipis importants.

De poc serveix ara lamentar – se’n i condemnar – ho. El suport social obtingut per aquest moviment de la nova extrema dreta haurà de ser analitzat amb profunditat. Sens dubte, és una de les conseqüències d’haver desatès durant molt temps els problemes produïts per l’increment massiu i accelerat de la nova immigració arreu del nostre territori, com a la saturació dels serveis, la degradació de certs barris o la formació de guetos escolars. Però el creixement de la PxC també és, en part, el resultat d’un greu error comès fins ara per les forces polítiques democràtiques. Després de molts anys d’esquivar el debat sobre la immigració, en aquesta darrera campanya l’han utilitzat amb finalitats purament electoralistes. Alguns líders de PPC i CiU i d’ICV, des de posicions antagòniques, s’han dedicat a sembrar l’alarmisme i han adobat el terreny a la demagògia xenòfoba.

Per la seva banda, PSC i ERC han amagat el cap sota l’ala, per por de no desgastar – se. Mentrestant, la PxC ha mentit i intoxicat. A Vic, per exemple, ha fet circular un pamflet falsament atribuït a un col·lectiu magribí (que Xavier Bosch reproduïa, ingènuament, en un article de l’edició d’ahir d’aquest diari), en què es presenta els altres partits com a afavoridors de la immigració.

Si es vol aturar la Plataforma per Catalunya només hi ha una via: la unitat. Cal que els polítics democràtics acordin un gran pacte nacional sobre immigració. I que després l’apliquin.