Entre el 2015 i el 2025, Catalunya va créixer un 8,2% en població, fins als 8,12 milions d’habitants. També va créixer en conjunt als 476 municipis menors de mil habitants que hi ha avui dia, però ho va fer força per sota, només un 2,9%, en bona part gràcies al repunt que hi va haver arran de la pandèmia. Tot i que sumen la meitat de la superfície i dels municipis del país, avui tot just hi viuen 190.000 catalans, un 2,3% de la població, i vastes àrees del Pirineu i de l’interior amb un relleu accidentat –que queden així més descuidades– continuen tenint greus problemes de despoblament, i d’envelliment. Si els càlculs es fan en relació amb els 593 ajuntaments de fins a 2.000 habitants, la conclusió és similar: hi viuen tot just el 4,1% dels catalans –han perdut dues dècimes els últims anys– però representen dos terços dels 948 municipis i un 62% de la superfície.

Segons un estudi del govern presentat al maig, basat en una enquesta que van respondre 444 dels 476 micropobles, només el 53,8% tenen escola de primària, fet que redueix l’atractiu perquè s’hi quedin o instal·lin famílies joves, i de retruc en limita el desenvolupament econòmic i l’existència d’espais de vida comunitària. En canvi, el 82,4% d’aquests municipis tenen més d’un 20% de població major de 65 anys, percentatge superior al del conjunt del país, un fenomen estructural que provoca dependència i hi augmenta les necessitats de serveis sociosanitaris, alhora que debilita el teixit social i la resta de serveis. És una espiral de difícil solució, i més si es tenen en compte altres problemes propis d’aquests indrets: el 42,6% dels micropobles tenen en realitat diversos petits nuclis, fet que complica la gestió i la mobilitat, ja que es troben de mitjana a més de 20 minuts en cotxe de la capital comarcal més propera. Alhora, el 48% dels habitatges hi són secundaris, és a dir, són segones residències, o estan fins i tot semiabandonats, fet que hi comporta un consum i una activitat estacionals, hi dificulta la consolidació del comerç i alhora empeny a l’alça el preu dels (pocs) immobles disponibles. La poca diversificació de l’activitat econòmica i les oportunitats laborals també explica que la renda neta per càpita se situï als micropobles un 2,6% per sota de la mitjana catalana.

Tots aquests problemes associats al despoblament i al desequilibri territorial que s’ha estat pregonant ja des del temps del president Jordi Pujol, doncs, no s’han corregit, sinó que la bretxa entre àrees urbanes i rurals s’ha fet més gran en l’últim decenni. Per combatre – ho, després de diversos anys previs de feina intensa, el Parlament va aprovar demà farà un any l’Estatut de Municipis Rurals, una àmplia bateria de mesures i normes legislatives d’amplíssim consens que, partint de la discriminació positiva, volen posar remei a la malaltia i, com a mínim, mirar de revertir la tendència. Sense anar més lluny, el cap de setmana passat, en la segona trobada de municipis rurals, a la Segarra, es va aprofitar per presentar noves mesures per desplegar l’estatut, amb el pla de pobles com a estrella, que s’afegeix a altres anuncis els últims mesos com ara ajuts específics al finançament, mesures urbanístiques i d’accés a l’habitatge, foment del comerç, agilització de la burocràcia o incentius fiscals als nous residents.

La llista que entra en la definició de municipis rurals està publicada des del febrer i inclou 590 pobles, tot i que, arran del període d’al·legacions posterior, nou més van demanar de ser – hi, entre ells tres capitals de comarca, com són Falset, el Pont de Suert i Prats de Lluçanès, i el govern ja ha confirmat que s’accepten, amb la qual cosa la relació pujarà a 599 ajuntaments beneficiaris de les mesures de la llei. Un any després, el govern ha començat a desplegar – ne ja bona part de les més rellevants, la majoria de gran calat, fet que les entitats municipalistes acullen amb moderada satisfacció, tot i que coincideixen que s’hauria d’anar més ràpid i que ha de passar més temps perquè se’n comencin a veure els efectes.