El que alguns governs europeus anomenen “crisi migratòria” no és cap emergència. És el resultat previsible d’una arquitectura dissenyada perquè determinada mà d’obra arribi, treballi i romangui en situació de vulnerabilitat. El 14 d’abril, el Consell de Ministres va aprovar un decret de regularització que, segons les estimacions de l’executiu i d’organitzacions del tercer sector, podria emparar prop de mig milió de persones. Les patronals del camp, la construcció i les cures ho van aplaudir perquè els seus sectors en depenen. Aquella mateixa setmana, PP i Vox segellaven a Extremadura un acord que incorporava la “prioritat nacional”, la preferència dels ciutadans espanyols sobre els estrangers en l’accés a serveis i prestacions. El decret millora vides. El pacte retalla drets. Tots dos són expressions diferents de la mateixa arquitectura.

Europa ha decidit concentrar els seus recursos en la restricció i el control, mentre manté infrafinançades les actuacions sobre les causes de l’èxode i margina les polítiques d’integració. Brussel·les condiciona els acords de cooperació amb països com el Mali o el Níger al desplegament de controls migratoris, finançant equipament policial i centres de retenció, que disten del desenvolupament genuí. Amb els països de trànsit, el mecanisme és similar: el Marroc i Tunísia reben fons europeus a canvi d’actuar com a gendarmes fronterers al marge del dret internacional humanitari. A destinació, un mur administratiu de denegacions i terminis de recurs esgotats fa la resta. Saint – Cerny i Morissette – Phan sintetitzen aquesta lògica a La grande mécanique amb la imatge del cub de Rubik, on moure qualsevol peça reordena les altres. Les rutes canvien. El volum, no.

Darrere d’aquest disseny hi ha també un mercat. Ruben Andersson va rastrejar els fluxos migratoris des del Senegal fins a les oficines de Frontex a Varsòvia i ho va documentar a Illegality, Inc. El seu argument és que la irregularitat migratòria no és un problema que el sistema busca resoldre, sinó una condició a reproduir perquè genera valor econòmic i polític per a qui la gestiona. Finança agències de vigilància, produeix contractes per a empreses privades de seguretat i proporciona rèdit electoral als partits que converteixen cada pastera en titular i munició per sembrar odi. La gestió mediàtica converteix persones en categories administratives –“fluxos irregulars”, “retorns”, “entrades”– fent invisible la vida individual. La grande mécanique ho documenta a Brownsville, Texas, on els veïns dipositen flors de plàstic vora el mur per recordar qui va morir sense que ningú reclamés el cos, a pocs metres de les instal·lacions de SpaceX d’Elon Musk. Frontex operava el 2005 amb 6,2 milions d’euros i el 2025 el seu pressupost va superar els 1.100 milions.

La “prioritat nacionaL” que PP i Vox van incorporar a l’acord d’Extremadura no es va limitar a la governabilitat de María Guardiola. Des d’aleshores vertebra el debat polític estatal i ha penetrat fins i tot les Corts Generals com a eix de l’ofensiva conservadora en matèria migratòria. La noció disfressa de sentit comú quelcom que l’ordenament europeu rebutja, ja que el Tractat de la UE i la Carta de Drets Fonamentals prohibeixen la discriminació per nacionalitat en l’accés a prestacions. Però la fórmula no necessita ser legal per ser eficaç. S’instal·la abans que cap tribunal es pronunciï. És el que Zygmunt Bauman va anomenar retrotopia, la fantasia d’una comunitat homogènia inexistent com a resposta a la incertesa del present. Un relat que circula molt més ràpid que qualsevol sentència judicial.

El decret de regularització està cridat a millorar la situació concreta de centenars de milers de persones, i això importa. Però actua sobre el resultat sense afectar l’arrel. Els canals d’entrada legal són tan estrets que la demanda laboral i l’oferta migratòria només poden trobar – se als seus marges, garantint la generació continuada d’irregularitat. Anomenar – ho “crisi” permet presentar l’engranatge com quelcom excepcional i passatger, eludint la pregunta sobre qui se’n beneficia, incloent – hi la dreta que ho denuncia sense cap intenció de desarmar – lo. Mentre no s’abordin les causes estructurals, hi haurà noves bosses de persones sense documentació, noves alarmes de qui profetitza la fi dels temps per a la natio hispanica i noves partides pressupostàries per al control. La rendible maquinària que anomenen “crisi migratòria” no s’espatlla. Produeix.