El Regne Unit podria despertar – se el 8 de maig amb tres de les seves quatre nacions en mans de governs separatistes. Se celebren les eleccions regionals escoceses i gal·leses. A Escòcia, el Partit Nacional Escocès (SNP) frega la majoria absoluta i podria governar en solitari o en coalició amb els Verds. A Gal·les, els nacionalistes del Plaid Cymru lideren els sondejos frec a frec amb l’extrema dreta de Reform. Tot indica que podrien governar per primer cop en la història del Parlament de Cardiff, això sí, en coalició amb laboristes o els Verds. Aquests dos governs nacionalistes se sumarien al que hi ha a Irlanda del Nord, liderat pels nacionalistes irlandesos del Sinn Féin.

El Sinn Féin es va imposar per primer cop en unes eleccions nord – irlandeses el 2022. La quarta nació britànica, l’anglesa, que no té parlament i està representada pel govern central britànic, podria quedar en mans dels nacionalistes anglesos de Reform. El 7 de maig també se celebren les eleccions municipals a Anglaterra, on Reform està liderant tots els sondejos amb el 30% dels votants, que estan castigant els dos grans partits britànics, laboristes i conservadors.

Aquestes eleccions angleses són considerades una avantsala de les generals del 2029, en què cada cop hi ha més gent que veu Nigel Farage com a primer ministre. Farage va ser el promotor del Brexit, i Reform és una evolució del partit antiimmigració i antieuropeu UKIP –guanyador de les europees del 2014 i que va forçar el referèndum europeu– i del Partit del Brexit, que el 2019 va provocar l’arribada al poder de Boris Johnson i la materialització d’un Brexit dur i el gir del país cap a l’extrema dreta. Aquest 7 de maig podria ser un punt d’inflexió que confirmi el domini de Reform amb el seu missatge antiimmigració i antisistema. Reform també puja a Escòcia i al País de Gal·les a expenses del vot unionista, però els partits nacionalistes l’estan frenant.

Una victòria de Reform en les locals angleses podria significar el principi del final del Regne Unit tal com el coneixem, com a unió de quatre nacions: Anglaterra i Gal·les (unides entre el 1535 i el 1542), Escòcia (1707) i Irlanda del Nord, entregada després que Irlanda s’independitzés del Regne Unit el 1922. Farage ha dit que, si és primer ministre, retirarà el Regne Unit del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH), per poder controlar les fronteres i deportar els immigrants sense papers, i renegociarà els acords de pau del 1998 d’Irlanda del Nord. El CEDH està legalment integrat a aquests acords. El referèndum de reunificació de l’illa d’Irlanda està recollit en els acords de pau. El Sinn Féin no el vol convocar fins d’aquí a deu anys. Però diversos analistes i figures polítiques destacades han argumentat que les propostes de Farage accelerarien la qüestió d’una Irlanda unida. Aquestes són només unes eleccions locals, però són vistes com un punt d’inflexió, com l’avís que Farage podria ser el nou primer ministre el 2029, o abans, si Starmer no acaba la legislatura.

El Brexit va fer disparar el suport a la independència a Escòcia, que acabava de perdre la consulta sobiranista, i a Gal·les, on era residual i va passar del 15% de suport al 41%. Ara se situa en el 50% a Escòcia i en el 32% a Gal·les, amb un 16% d’indecisos, segons la BBC. I a Irlanda del Nord, el Brexit va provocar que els nacionalistes irlandesos obtinguessin la majoria al Parlament de Belfast. Ara Reform i l’extrema dreta anglesa estan provocant que l’SNP torni a ser fort a Escòcia després de Salmond, de Sturgeon, de la sentència del Tribunal Suprem negant al Parlament escocès poder convocar una nova consulta, i després de la desfeta en les eleccions generals angleses del 2024, en què van ser escombrats pels laboristes.

Fa un any, els laboristes eren els favorits per a aquestes eleccions, però tot ha canviat amb el vot de càstig a Starmer. I a Gal·les, aquesta caiguda dels laboristes, que han dominat històricament amb majories absolutes la regió des de la reinstauració dels Parlaments nacionals (a totes les nacions menys Anglaterra) el 1999, han provocat la pujada dels nacionalistes i de l’extrema dreta.